27 d’ag. 2012

Endevinalles - Objectes Quotidians

OBJECTES QUOTIDIANS





1.
És més petita que una rata, 
però com un lleó guarda la casa. 

Resposta: (LA CLAU)






2. 
Tinc cavalls, però no es veuen, 
corro molt i corro poc, 
però si no em donen beguda
no arribaré enlloc. 

Resposta: (EL COTXE)



3. 
Sóc més alta que un gegant
i em passo el dia fumant. 

Resposta: (XEMENEIA)




4. 
Petita o gran sóc rodona, 
sóc de pell i sóc de goma, 
sóc de carn i sóc de roba
i dono bon gust a l'olla. 

Resposta: (PILOTA)





5. 
Tinc peus sense ser persona, 
tampoc no sóc cap animal, 
de dia sempre reposo 
i de nit faig mon treball. 

Resposta: (LLIT)




6. 
No sóc cargol ni bolet
i l'aigua em fa sortir;
quan plou tot m'estarrufo, 
i quan fa sol estic pansit. 

Resposta: (PARAIGÜES)




7. 
Passo la vida fent voltes
caminant a poc a poc, 
però per més que camino
sempre m'estic al mateix lloc. 

Resposta: (RELLOTGE)







8. 
Ningú no és més neta que jo
i ningú no em faria un petó. 

Resposta: (L'ESCOMBRA)









9. 
Va i ve i no es mou d'on és. 

Resposta: (LA PORTA)





10. 
Una cosa coseta
ben rodoneta
es posa al dit
i te'l fa ben bonic. 

Resposta: (L'ANELL)










24 d’ag. 2012

En Cigronet


Hi havia una vegada... 

... un matrimoni de llenyataires que vivia en una casa vella i destartalada. El matrimoni era tan pobre, tan pobre, que amb prou feines podia alimentar als seus set fills. 
Al més petit de tots, els seus pares li deien Cigronet, perquè quan va néixer no era més gran que un cigró. Amés a més de la seva mida, en Cigronet, cridava l'atenció pels seus ulls grans i vius. 
I es que es Cigronet era un xiquet molt, però molt espavilat. 
És veritat, que cabia en el palmell de la mà, però el seu cap albergava una intel·ligència tan gran com una muntanya. 
Un dia, en Cigronet i els seus germans anaren a jugar al bosc. Com s'ho estaven passant molt bé, no se n'adonaren que se n'havien allunyat molt de casa i en això estaven que se'ls hi va fer de nit. 
De sobte, el bosc es tornà obscur i amenaçador. El vent bellugava les branques dels arbres, i els animals llançaven uns grunyits que posaven els pèls de punta. 
- Pare! Mare! On sou? Ens hem perdut! - cridaven esglaiats els nois. 
- Tranquils - els va dir el Cigronet als seus germans - He marcat el camí de tornada amb molles de pa. Si seguim el rastre podrem tornar ràpid a casa. 
Però els pardals del bosc, que sembla ser que no tenien altra cosa millor per fer, s'havien menjat totes les molles de pa que en Cigronet havia deixat per camí. 
"Com tornarem ara a casa?", va ser la pregunta que es feren tots els germans mentre començaren a bramar i a cridar desesperats. 
- Pare! Mare! Veniu a buscar-nos! Ens hem perdut!
- Anem, anem, deixeu de plorar - intenta tranquil·litzar-los en Cigronet - Allà al fons he vist el llum d'una casa. Potser els seus amos ens deixin passar-hi la nit. 
Els germans feren cas d'en Cigronet i, després d'una llarga caminada, trobaren per fi aquella casa misteriosa. 
- Que hi ha algú? - preguntaren mentre picaven a la porta - Ens hem perdut i tenim molt de fred! Si us plau, deixeu-nos entrar!
Els va obrir la porta una dona que, en veure'ls tan esglaiats, va sentir molta pena d'ells. 
- Pobres! - digué - Però, és que no sabeu qui hi viu aquí? Aquesta és la casa de l'ogre que es menja els xiquets!
- I quina altra cosa podem fer? - li contestà en Cigronet - No podem tornar al bosc, Fa un fred que pela naps i els animals salvatges hi són per tot arreu! 
Les raons que li donà en Cigronet convenceren en aquella dona que encara que estava casada amb un ogre molt roin, tenia un cor d'or. 
Així doncs, va deixar que els xiquets passessin la nit a casa seva. I no només això, sinó que perquè el seu home no es descobrís i se'ls cruspís, els va amagar sota el seu llit. Però només ficar-se sota el llit, els set germans sentiren la veu de l'ogre:
- Què és aquesta olor tan deliciosa? - li preguntava a la seva dona només entrar a casa - Oloro carn de nen!
- T'equivoques - li contesta la dona -És el corder que estic rostint per a sopar. 
"A mi no m'enganyes", pensa l'ogre. I com que era un expert en seguir el rastre de les olors de nen, va mirar sota el llit i va descobrir en Cigronet i als seus germans. 
- Que em volies enganyar? - li crida l'ogre a la seva dona - Anem, envia'ls a dormir! Demà al matí me'ls esmorzaré!
La dona va obeir a l'ogre i s'endugué el Cigronet i els seus germans a una habitació de la casa. Però en Cigronet, que era llestíssim, tingué una idea. Havia vist les set filles de l'ogre dormint a l'habitació del costat. I decidí canviar-li les corones que portaven posades pels capells dels seus germans. D'aquesta manera enganyaria l'ogre!
I així va ser. Abans d'anar-se'n al llit, l'ogre va entrar a l'habitació de les seves filles i, en veure els set capells sobre els seus caps, va confondre a les xiquetes per en Cigronet i els seus germans. 
"Que estrany - va pensar l'ogre-. La meva dona ha endut als xiquets a l'habitació de les meves filles. Bah! No importa a on passin la nit! Demà ben d'hora me'ls esmorzaré." Pensava l'ogre amb la boca feta aigua. 

Els xiquets esperaren a que l'ogre es quedara dormit per a escapar de la casa i, un cop fossin fora, marxarien corrents en direcció al bosc. 
Corregueren i corregueren fins que trobaren una cova excavada en una gran roca. 
- Apressa, ens amagarem aquí! L'ogre no podrà trobar-nos! -els digué en Cigronet als seus germans. 
L'ogre va despertar a l'endemà i el primer que va fer va ser anar a l'habitació on dormien els xiquets pels endur-se'ls a la cuina. 
- Però, què és això? - va cridar en descobrir l'engany. 
Sota d'aquells capells no hi eren els xiquets, sinó les seves filles!
Quins crits que donava aquell monstre malvat! Que enfadat que estava en comprovar que els xiquets que tenia per esmorzar s'havien escapat de casa!
- Me les pagaran aquests mocosos! - bramava l'ogre -. Porta'm les meves botes de Set Llegües! - li ordenà a la seva dona-. Ara mateix sortiré a buscar-los, no poden haver arribat gaire lluny. 
L'ogre va recórrer pam a pam el bosc amb les seves botes màgiques. Es passà tot el dia buscant en Cigronet i els seus germans; però, per molt que buscava i rebuscava no trobava ni rastre dels xiquets. 
"On s'hauran ficat?", es preguntava el monstre, mentre es secava la suor del front. 
"Estic tan esgotat que necessito descansar una mica - pensa-. Sí, dormiré una migdiada aquí mateix i, quan desperti, els atraparé i me'ls menjaré d'un en un". 
Pensat i fet. L'ogre va buscar l'ombra d'una gran roca, s'estirà al prat i, en un tancar i obrir d'ulls, es quedà profundament dormit. 
La casualitat volgué que el lloc triar per l'ogre per a fer la becaina fos tan a prop de l'amagatall d'en Cigronet i els seus germans. I, clar, els espantosos roncs de l'ogre van arribar ràpidament a les orelles dels set germans. 
- Caram! - murmura en Cigronet-. Però si és l'ogre!
Quin esglai que s'endugueren tots! Bo, tots no. En Cigronet, com havia demostrat abans, no es deixava intimidar per l'ogre. Amb una tranquil·litat increïble per la seva edat els va dir als seus germans:
- Quedeu-vos quiets i no feu cap soroll! Escolteu-me amb atenció. Acabo de tenir una idea. Seguint aquest camí - continua en Cigronet -, a uns cent passos d'aquí, està la nostra casa. Correu cap allà i digueu al pare i a la mare que no es preocupin per mi. En una hora estaré de tornada. Vinga, doneu-vos pressa!
Els xiquets, que a aquestes alçades consideraven al seu germà petit un autèntic heroi, van fer-li cas sense preguntar. I mentre els xiquets començaven a córrer, en Cigronet es quedà una bona estona observant com l'ogre dormia com una marmota. 
Després de varies hores, en Cigronet decidí sortir per fi del seu amagatall. S'acosta a l'ogre sense fer soroll i amb molt de compte per no despertar-lo, suaument li lleva les botes màgiques. 
Aquelles botes eren enormes, amples i altes; però com que eren màgiques, tenien el do d'adaptar-se als peus de qui les calçara. A en Cigronet li quedaven tan bé que semblava que algun sabater prodigiós li havia per a mida per a ell. 
I amb les botes de les Set Llegües posades, el xiquet començà a córrer cap a la casa de l'ogre. I cridà a la porta amb decisió:
- Toc, toc, toc. 
A l'instant obrí la dona de l'ogre. 
- Però, què hi fas aquí? Com es que no t'ha atrapat el meu marit? - li va preguntar la dona molt sorpresa. 
- Senyora - respongué el xiquet -, al seu home l'han raptat uns lladres mentre dormia. Són molt roïns i m'han dit que si no els dóna una bossa d'or, s'emportaran a l'ogre molt lluny d'aquí; i no tornarà a veure-l mai més. 
- Oh! Quina terrible desgràcia! - es lamentava la dona de l'ogre -. Què he de fer ara? 
En Cigronet, molt astut, li va contestar llavors:
- Done'm la bossa d'or. Jo m'encarregaré de donar-li a aquells lladregots i així deixaran anar al seu home. 
La pobra dona que estava enamoradíssima de l'ogre que tenia per espòs, va fer cas al Cigronet i li dóna una bossa replena de monedes d'or. 
Quan el xiquet tingué la bossa a la mà, va dir Adéu a la dona de l'ogre i amb les seves botes màgiques va córrer disparat cap a casa dels seus pares. 


Quan va arribar a casa, abans que ningú pogués fer-li una abraçada, s'acostà a la taula i tombà la bossa amb totes les monedes d'or. Aquella pobra gent es refregava els ulls. Mai havien vist tants diners junts! La lluentor d'aquelles monedes il·luminava tota l'habitació!
Llavors, Cigronet digué molt orgullós:

- Pare, mare, germanets: amb l'or que hi ha en aquesta bossa mai més tornarem a passar fam ni necessitats. 
Quant a l'ogre, una llegenda diu que va dormir durant tres dies sencers i que, en despertar, es va trobar empresonat a la presó d'un castell reial. Sembla ser que el rei d'aquell lloc va ordenar als seus guàrdies que empresonessin a l'ogre malvat per a que mai més tornés a molestar cap vailet. 

I us preguntareu, com va saber el rei on estava dormint l'ogre? Doncs molt senzill. Amb les seves botes màgiques, en Cigronet es va plantar en dues gambades al castell i va explicar al monarca aquesta bonica història que acabeu de llegir. 

I aquesta història és tan veritat, com que aquest conte ja s'ha acabat. 

Charles Perrault

23 d’ag. 2012

En Polzet - El conte d'un nen petit com un cigronet

El conte d'un nen petit com un cigronet...

... Hi havia una vegada un pobre camperol que s'estava una nit al costat de la xemeneia atiant el foc, mentre la seva dona filava, asseguda al seu costat. L'home va dir:

- Que trist és no tenir fills! Quin silenci hi ha en aquesta casa, mentre que a les altres tot és soroll i alegria! 
- Sí - va respondre la dona, sospirant - encara que en fos un de sol, i encara que fos petit com un polze, em donaria per satisfeta. L'estimarem més que la nostra vida. 

polzet_color_pk.jpg (800×569)I va succeir que la dona va sentir-se indisposada, i set mesos després va portar al món un nen que, encara que estava perfectament format, no era més gran que el polze. I els pares van dir:
- És així com l'havíem desitjat, i l'estimarem amb tota la nostra ànima. 

Considerant la seva mida, li varen posar el nom de Polzet. L'alimentaven tan bé com podien, però el nen no creixia, si no que seguia tan petit com al principi. De totes maneres, la seva mirada era viva i espavilada, i ben aviat va demostrar ser tan llest com el que més, i molt capaç de sortir-se'n amb la seva en qualsevol cosa que fes. 

Un dia en que el seu pare llenyataire es disposava a anar al bosc a buscar llenya, va dir-se, parlant a mitja veu:
- Que bé que m'aniria que el nen em pogués ajudar a portar el carro fins el bosc!
- Pare! - va exclamar en Polzet - jo et portaré el carro, pots estar tranquil, a l'hora convinguda seré al bosc.  

I l'home es va posar a riure, dient:
- Com t'ho faràs? No veus que ets massa petit per a fer anar les regnes?
- No pateixis, pare, només cal que la mare enganxi el cavall, jo em posaré a la seva orella i el conduiré fins on tu vulguis. 

Quan va arribar l'hora pactada, la mare va enganxar el cavall i va posar en Polzet a la seva orella; i així anava el petit donant ordres a l'animal. Tot va anar molt bé, com si el petit hagués estat un carreter amb gran experiència, i el carro va agafar el camí del bosc. 
Però vet aquí que, quan girava per un revolt i el noiet va cridar, passaven per allà dos forasters. 
- Òndia! - va exclamar un - Què és això? Allà va un carro, el carreter crida al cavall, i tot i això, no se'l veu per enlloc!
- Aquí hi ha algun misteri! - va confirmar l'altre - Seguim el carro i mirem on va. 
pulgarcito2.jpg (325×400)
Però el carro va entrar al bosc, dirigint-se en línia recta al lloc en el que el pare estava tallant llenya. En veure'l en Polzet va cridar: 
- Pare, sóc aquí, amb el carro, baixa'm a terra!
L'home va agafar el cavall amb la mà esquerra, mentre amb la dreta treia de l'orella del cavall el seu fillet, que es va asseure sobre un bri d'herba. 

En veure els dos forasters al petit vailet van quedar muts de sorpresa, fins que finalment es van dir:
- Escolta, aquesta menudesa podria ser la nostra fortuna si l'exhibíssim de ciutat en ciutat. Comprem-lo. 

I dirigint-se al llenyataire, li van dir:
- Vent-nos aquest homenet, s'ho passarà molt bé amb nosaltres. 
- No! - va respondre el pare - és la nineta dels meus ulls, i no el donaria per tot l'or del món. 

Però en Polzet, que havia sentit la proposició, agafant-se als pantalons del seu pare, va pujar fins la seva espatlla i li va murmurar a l'orella: 
- Pare, deixa'm que me'n vagi, ja tornaré. 

Llavors el llenyataire el va cedir als dos homes per una bonica peça d'or. 
- On vols seure? - li van preguntar els dos homes a en Polzet. 
- Poseu-me a l'ala del vostre barret; podré passejar-me per ella i contemplar el paisatge: ja aniré en compte de no caure. 

Van fer el que els demanava i, una vegada en Polzet es va acomiadar del seu pare, els forasters van marxar amb ell i van cavalcar fins al capvespre. 

Al cap d'una estona va dir:
- Deixeu-me baixar, ho necessito. 
- Bah! no et moguis - li va replicar l'home en el barret del qual viatjava el petit - No m'enfadaré; també els ocells deixen anar alguna cosa de tant en tant. 
- No, no - va protestar en Polzet - jo sóc un noi ben educat; baixeu-me, de pressa!
L'home es va treure el barret i el va deixar en un camp que hi havia a la vora del camí. En Polzet va fer uns quants bots i es va amagar en una llodriguera que ja havia vist de dalt estant. 
- Bona nit senyors, podeu seguir sense mi! - els va cridar des del seu refugi, en to de burla. 
Els dos homes van anar corrents cap al forat i hi van estar furgant amb pals, però no van aconseguir atrapar-lo; en Polzet es ficava cada vegada més endins; i com que la nit no va trigar a arribar, van haver d'empdrendre de nou el seu camí enfadats, amb la bossa buida i sense aquell vailet que els havia de fer rics. 

Quan en Polet va estar segur que havien marxat, va sortir del seu amagatall. Afortunadament va trobar-se una closca de cargol buida i s'hi va posar dins. 
Poca estona després, quan estava ja apunt d'adormir-se, va sentir que passaven dos homes i que un d'ells deia:
dibujo+ladrones.jpg (200×200)
- Com ens ho farem per fer-nos amb els diners i la plata del capellà?
- Jo puc dir-t'ho - va cridar en Polzet des de dins de la closca del cargol. 
- Què és això? - va preguntar, espantat, un dels lladres - He sentit parlar a algú. 
Van aturar-se tots dos per escoltar, i en Polzet va dir: 
- Porteu-me amb vosaltres i jo us ajudaré. 
- On ets?
- Busqueu per terra, fixeu-vos d'on ve la veu - va respondre. 

Finalment el van descobrir i el van aixecar enlaire:
- Infeliç microbi! I tu vols ajudar-nos?
- Mireu - respongué ell - Jo puc passar entre els barrots de la reixa de la casa del capellà i us passaré tot el que volgueu endur-vos. 
- Està bé - van respondre els lladres - veurem com et portes. 

En arribar a casa del mossèn, en Polzet va lliscar fins l'interior de l'habitació i, un cop dins, va cridar amb totes les seves forces:
- Voleu endur-vos tot el que hi ha aquí?
Els lladres, espantats, van dir:
- Parla baix, no fos cas que despertis algú!
Però en Polzet, fent com si no els hagués sentit, va repetir tot cridant:
- Què voleu? Us endureu tot el que hi ha?

La cuinera, que dormia a l'habitació del costat el va sentir i ja ben desperta es va posar a escoltar. Els lladres, espantats, havien començat a córrer. 
Però un tros enllà van recobrar els ànims i pensant que aquell diable només volia fer-los una mala passada, van tornar a la casa i li van dir:
- Vinga, no juguis amb nosaltres i passa'ns alguna cosa. 

Llavors en Polzet es va posar a cridar per tercera vegada amb tota la força dels seus pulmons:
- Us ho donaré tot de seguida; només heu d'estirar els braços!

La criada, que seguia escoltant, va sentir amb tota claredat les seves paraules i, saltant del llit, va precipitar-se cap a la porta, i els lladres, en sentir-ho, van tocar el dos volant. 

La criada, en no veure res sospitós, va anar a encendre una espelma, i en Polzet va aprofitar per anar-se'n al paller sense ser vist per ningú. 
La cuinera, després d'explorar tots els racons, va tornar-se'n al llit convençuda que havia estat somniant desperta. 
En Polzet va enfilar-se pel farratge i va acabar trobant un bon lloc per a dormir. Estava tant cansat que necessitava dormir fins que es fes de dia i llavors a trenc d'alba poder tornar fins a casa dels seus pares. Però encara hauria de viure moltes aventures. 

5+VacaBlog.jpg (591×591)A l'alba, la criada va saltar del llit per anar a donar el pinso al bestiar. Va entrar primer al paller i allà va agafar un feix d'herba, precisament aquella en la que el pobre Polzet estava dormint, i el seu son era tant profund, que no se'n va adonar i no es va despertar fins que ja era a la boca de la vaca, que l'havia agafat amb l'herba. 
- Valga'm Déu! - va exclamar - Com hauré anat a parar a aquest molí? 
Però aviat va comprendre on havia anat a parar. Va haver de vigilar per no caure entre les dents i quedar fet xixina. I després va lliscar amb l'herba fins a l'estómac. 
- En aquesta habitació s'han oblidat les finestres, va dir. Aquí el sol no entra, ni encenen una trista llum. 
El lloc no li agradava gens i el pitjor era que, com que cada vegada entrava més farratge per la porta, l'espai es reduïa contínuament. Al final, tot espantat, va començar a cridar amb totes les seves forces:
- Prou farratge! Prou farratge!
La cridava, que estava munyint la vaca, en escoltar parlar sense veure a ningú i observant que era la mateixa veu que la nit anterior, va espantar-se tant que va caure tota la llet. Va córrer cap al capellà i li va dir tota esvalotada: 
- Senyor mossèn, la vaca ha parlat!
- Estàs boja? - va respondre el mossèn, però, amb tot, va baixar a l'estable a veure què passava. Amb prou feines havia arribat, en Polzet va tornar a cridar:
- Prou farratge! Prou farratge!

El capellà es va quedar atònit, pensant que algun mal esperit s'havia introduït dins de la seva vaca, i va donar l'ordre que la matessin. Així ho van fer: però l'estómac, on era tancat en Polzet, va ser llançat al femer. Allà va mirar d'obrir-se pas fins a l'exterior, i tot i que li va costar molt, per fi va poder arribar a l'entrada. Anava a treure el cap quan li va passar una nova desgràcia, un llop afamat va empassar-se l'estómac d'una mossegada. 
Però en Polzet no es va desanimar, va pensar, i des de dins de la seva panxa, li va dir al llop:
- Amic llop, conec un lloc on podràs menjar a gust. 
- On és? - va preguntar el llop. 
- Ja t'ho explicaré, és en una casa. Hi hauràs d'entrar per la claveguera i hi trobaràs tota mena de pastissets i embotits per poder-te ben afartar. 
I li va donar les referències de la casa dels seus pares. 

wolf.jpg (314×425)
El llop no s'ho va fer repetir; va fer el camí fins a la casa, va deixar-se anar per la claveguera i, entrant al rebost, es va inflar fins que no va poder més. Ja fart, va voler anar-se'n, però s'havia inflat tant de menjar que no podia sortir pel mateix camí. 
En Polzet ja hi havia pensat en això, llavors va ser quan, des de dins del ventre del llop, va començar a cridar i a esvalotar amb tota la força dels seus pulmons. 
- Calla! li deia el llop - o despertaràs la gent de la casa!
- I què! - va respondre en Polzet - Tu bé que t'has afartat, ara em toca a mi divertir-me - i va tornar a cridar. 

A la fi, el seu pare i la seva mare es van despertar i van córrer fins al rebost. Van mirar a l'interior de l'estança per una reixeta. En veure que dins hi havia un llop, van anar a buscar l'home una destral i la dona una falç. 
- Queda't tu al darrera, va dir l'home en el moment d'entrar a l'habitació - Jo li clavaré una destralada i si no el mato, llavors tu li obres la panxa amb la falç. 

En Polzet va sentir la veu del seu pare i va cridar:
- Pare! Pare! Sóc aquí! A la panxa del llop!
Llavors l'home, content, va exclamar:
- Mare de Déu! Ha tornat el nostre fill! - i va manar la dona que deixés la falç per no fer mal al Polzet. Aixecant el braç va clavar un cop al cap de la fera que aquesta va caure morta a l'acte. 
Van anar llavors a buscar un ganivet i unes tisores i, obrint la panxa de l'animal, van poder treure el seu fill sa i estalvi. 

- Ai pare! He vist molt de món! Hem quedaré sempre amb vosaltres!
- I nosaltres no tornarem a vendre't ni per tots els tresors del món - van dir els pares, acaronant i petonejant el seu estimat Polzet. Li van donar menjar i beure i li van encarregar vestits nous, doncs els que ell portava s'havien fet malbé al llarg de les seves aventures. 


Conte popular català

22 d’ag. 2012

La perla del drac - Tradicional xinès

Fa molts i molts anys hi havia un drac que vivia en una llunyana illa.

El drac tenia la seva cova al cim d'una muntanya i era un drac pacífic. No molestava mai als habitant de l''illa com feien altres dracs. Aquest era ben diferent.

drac-de-la-perla_612246.jpg (626×626)
A dins la cova el drac tenia una perla molt gran que cada dia treia fora per jugar amb ella. Jugava amb la perla com si fos una pilota: llançava la perla a l'aire i després l'agafava amb la boca. Aquella perla era tan bonica que molta gent l'havia intentat robar. Havien vingut cavallers d'arreu del món sencer per provar de prendre-li la perla al drac. Però ell la guardava amb molta cura i, per això, ningú no havia pogut mai robar-la. 

Un dia, però, l'Emperador de la Xina va decidir enviar el seu fill a l'illa perquè aconseguís la perla i li portés. Va cridar el jove príncep i li va dir:
- Fill meu, la perla del drac ha de formar part del tresor imperial. Estic segur que trobaràs la manera de portar-me-la fins al palau. 

I així ho va fer el jove príncep. Després de moltes setmanes de travessia, el Príncep va arribar a les costes de l'illa on vivia tranquil·lament el drac a la seva cova dalt de la muntanya més alta. A la llunyania es veia el perfil majestuós de la muntanya del drac i, dalt de tot, el drac que jugava amb la seva perla. 

De sobte, el Príncep va començar a somriure perquè ja havia pensat un pla per a poder robar la perla. 
Va cridar als seus homes i els va dir:
- Necessito una llanterna rodona de paper i un estel que pugui sostenir-me en l'aire. 

Ràpidament, els homes es va posar a treballar i aviat van fer una llanterna de paper. Després de set dies de treball, van fer un estel magnífic, que podia resistir el pes d'un home. Al vespre, va començar a bufar el vent i el Príncep va muntar en l'estel i es va elevar pels aires. 

La nit era molt fosca quan el Príncep va baixar de l'estel a dalt de la muntanya i va entrar sigilosament dins de la cova. El drac dormia profundament. 

Amb molta cura, el Príncep va agafar la perla, va posar en el seu lloc la llanterna de paper i va escapar de la cova. Llavors, va muntar en l'estel i va encendre una llumeta. Quan els seus homes van veure el senyal, van començar a recollir la corda de l'estel. 
Força estona després, el Príncep ja era damunt la coberta del seu vaixell. 
- Lleveu àncores! - va cridar als seus homes. El vaixell, aprofitant un vent suau, es va fer a la mar. 
Quan va sortir el sol, el drac va anar a agafar la perla per a jugar, com feia tots els matins. Llavors, va descobrir que li havien robat. En descobrir-ho va començar a tirar fum i foc pels queixals i es va llançar, muntanya avall, en persecució dels lladres. Va córrer tota la muntanya, va buscar la perla per tot arreu, però no va poder trobar-la. Llavors va ser quan va veure un junc xinès que navegava rumb a alta mar. 
El drac va saltar a l'aigua i va nedar tant ràpid com podia cap al vaixell. 
- Lladres! torneu-me la meva perla! - cridava el drac. 
Els mariners estaven molt espantats i xisclaven aterrits. La veu del Príncep es va sentir per damunt de tots els crits:
- Carregueu el canó gran!
Poc després van fer foc. El drac va sentir el tro del tret, va veure un núvol de fum i una bala de canó que anava directa cap a ell. La bala rodona brillava amb la llum de l'alba i el drac va pensar que li tornaven la seva perla. Per això va obrir la boca i va engolir la bala. Llavors, el drac es va enfonsar en el mar i mai més va tornar a aparèixer. 

Des d'aquell dia, la perla del drac va ser la joia més preuada del tresor imperial de la Xina

Conte popular xinès

17 d’ag. 2012

Rondalla - La faveta


La faveta


Una vegada hi havia una nena i un nen que eren tot solets al món. 

No tenien cap parent i se'ls havia mort el pare i la mare. Per poder viure tenien de captar i plegar fems i després s'ho venien per poder menjar.

Un dia ve't aquí que el noi tot plegant fems ell que troba un gra de fava i va marxar a casa tot corrent.

-Guaita quina fava he trobat -va dir a la seva germana.

-Sí, què en farem? -va fer de resposta la seva germana que era més gran que el noi.
-Veies, la sembrarem...
I ell que va i la colga al corral que tenien darrere la casa.
Al cap de tres dies ell que, el nen, veu que d'aquell gra de fava n'havia nascut una favera que s'anava fent alta, alta, i la nena que te li diu:
-Mira, enfila-t´hi, que sabrem fins on arriba.
Ell que, el noi, s'hi enfila i com més amunt pujava més li semblava que la favera creixia, fins que no va poder pujar més perquè es va trobar davant d'unes portes daurades.
El noi tot estranyat, truca a la porta i tot seguit li compareix un vellet que li diu:
-Què volies noi?
-Una gràcia de caritat per l'amor de Déu.
Marxa el vellet i al cap de poca estona compareix amb un saquet i el dóna al noi dient-li:
-Té; aquí tens un saquet de xavos.
-Déu vos pagui la caritat -digué el noi tot content. I se n'anà cap avall a donar el sac de xavos a la seva germana.

Que en va estar també de contenta la seva germana! n'hi havia més!! Aleshores ja no van mirar tan prim a gastar-ne, i fent-ho així, és clar, va venir un dia que els van acabar.
-Mira, torna a enfilar-te favera amunt a veure si aquell vellet et torna a donar un saquet de xavos.
S'enfila el noi favera amunt, arriba al cim, i pam, pam, truca a la porta del cel, perquè aquella porta daurada era la del cel, i aquell vellet era Sant Pere.
S'obre la porta i el noi diu com la primera vegada:
-Que em faríeu una gràcia de caritat per l'amor de Déu.
-Espera't -va dir Sant Pere.- I torna al cap d'una estona amb un saquet de rals de plata.
No en va estar poc de content! I la seva germana, no en va estar poc de contenta amb tants de ralets!
Els semblava que no s'havien d'acabar mai, i vinga gastar per aquí, vinga gastar per allà. Al cap de poc temps va veure la noia, que era la guardiana, que n'havien fet una gran destrossa, així és que digué al noi:
-Mira, abans que se'ns acabin, puja i veges si Sant Pere et donarà una cosa més bona.
El noi feia anar el cap com si no li vingués prou bé i àdhuc digué a la seva germana:
-No sé si se'n cansarà de donar-nos-en.
-Vés, vés.
I el noi puja favera amunt i Sant Pere li dóna un sac de pessetes.
Ma noi! Quan sa germana les va veure tantes pessetes. Ara sí que ja no ens veurem més pobres. Però sí! Si abans gastaven com a quatre, aleshores van gastar com a deu, i si s'havien acabat els xavos i els rals, també es van acabar les pessetes.
-No hi fa res, -digué la noia al seu germà- puja al cel que Sant Pere et donarà una altra cosa potser encara més bona.
El noi era més jove i tenia més seny que sa germana.
-Com ho prendrà Sant Pere que el cansem tant? -feia.
Però sa germana li respongué
-Que t'ha dit alguna cosa? Que li has conegut que li sàpiga greu?
-No, però...
-Vés, vés: què t'ha de dir...!
I el noi amb tota mala gana, favera amunt, es planta davant de la porta del cel i truca.
Surt Sant Pere i en veure el noi li diu:
-I doncs, què vols?
-Si ens féssiu una gràcia de caritat...
-Espera't. -Va marxar cap dins i al cap d'un instant sortí amb un saquet de duros.
Oh! Quina alegria més gran que va tenir! La seva germana es tornava ximple de tant contenta.
-Ara sí que sempre més serem rics! Ara sí que no ens veurem mai més pobreses! -deia saltant i ballant.
Però ve't aquí que tants en van gastar de duros, que al cap d'avall prou prou que es van acabar. Això rai, allà on ne surt i no entra...
Però la xicota pensava que tot s'arreglava pujant al cel una altra vegada i demanant-ne a Sant Pere.
El noi va dir que no hi tornaria fes el que volgués, però ella va perfidiejar tant que el noi pujà tot temerós cap al cel, i en veure'l Sant Pere me l'escomet dient-li:
-Ja tornes?
-Oh! la meva germana... jo ja no volia pujar...!
-Hala, allà, ambiciosos, malgastadors!
I donant-li una empenta el va treure del cel tancant la porta d'una revolada.
Amb l'empenta que li va donar Sant Pere, el noi va caure dalt abaix del cel anant a parar a casa seva, i ells restant pobres i mal avesats.
Tot per no saber-ho guardar i per demanar massa.


Conte contat, ja està acabat, i darrere la porta hi ha un plat de confits que tots hi poseu els dits.



Versió catalana de "Jac i la mongetera màgica"

Aquí podreu trobar recursos didàctics per a treballar aquesta rondalla amb nens i nenes de 3 a 6 anys. 










16 d’ag. 2012

El molinet de sal (popular català)

El molinet de sal - Una mà de contes





Tot començà amb dos germans... 
... l'un era un simple pescador, pobre com una rata, però més bo que el pa, i l'altre era un capità de vaixell, molt ric, però egoista i avar. El pescador, que feia dies que no menjava perquè la pesca anava malament, va anar a casa del seu germà, tot un capità de vaixell, a demanar-li una mica d'ajuda. El capità, que era un garrepa, li va dir que ell no alimentava dropos i el va fer fora de casa seva. 

El pobre pescador va sortir de casa del seu germà amb més gana encara i ves per on, que es va trobar amb una vella que passava per la vora del camí. 

- Què et passa? -li digué la vella tota estranyada. 

- És que estic afamat i el meu germà no em vol ajudar - va respondre el pescador. 

I de sobte, la vella es va treure un molinet de sota el davantal i el va oferir al pescador. 

- Amb això aconseguiràs resoldre tots els teus problemes! - li va dir la vella. 
- Què vols que faci amb això? Que no ho veus, que no tinc res per moldre? -va dir el pescador tot mirant el molinet. 
- Mira que n'ets, de totxo! -va cridar tota enfadada la vella -Aquest molinet és màgic. Només li has de dir "molinet, mol" i el que estiguis pensant en aquell moment es farà realitat de seguida, i quan vulguis que s'aturi només has de dir "molinet, para de moldre", i ja està. 

El pescador desconfiava una mica del que li deia la dona, però com que era un bon noi va acceptar el regal de bon grat i va anar cap a la seva barraca. 
Un cop a casa va pensar:

"M'agradaria tenir una casa neta i espaiosa, amb un rebost ple de menjar i un hort amb arbres fruiters. A veure": -Molinet, molt". 
I els seus desitjos es van fer realitat immediatament: van començar a aparèixer menjars d'allò més bons damunt d'una taula ben parada i a l'hort i van començar a créixer arbres plens de fruita. 

No s'ho podia creure, era veritat, la vella bruixa no l'havia enganyat!
Amb la panxa plena i mudat, va agafar el seu tresor i va anar a casa del seu germà. Li havia d'ensenyar aquella meravella! El capirà, en veure que la fortuna del seu germà venia d'un simple molinet, el va convèncer perquè l'hi deixés, i el pobre pescador, que era un bon home, l'hi va deixar de bon grat. El pescador va intentar ensenyar al capità les paraules màgiques que feien funcionar el molinet, però aquest ja no l'escoltava. Va agafar el molinet, se'n va anar corrents al seu vaixell i en un tres i no res es va fer a la mar. 

- Anem mariners, que farem negoci -cridava rient des de la borda-. Ja no anirem a buscar sal per vendre-la: la farem aquí mateix. Vull sal, cridava el capità, molinet, mol. 

I el molinet va començar a moldre sal i més sal i més sal... 
Tanta, que va omplir a vessar la bodega i la coberta. I quan ja estava a punt de cobrir el pal major, el vaixell es va començar a enfonsar. El capità corria pel vaixell cridant com un boig:

- Detura't, molinet, no molguis més, para, para, molinet. 

Fins i tot ho va provar de dir en diferents idiomes:

- Stop, halt, arrêt, sutoppu, gelditu, no en facis més, no en vull més... 

Però res, com que no deia la frase màgica correcta, el molinet molia i molia, i al final el vaixell es va enfonsar, i juntament amb el vaixell també es va enfonsar el molinet, que sota l'aigua va continuar molent i molent sal. 

I és per això que l'aigua del mar és salada, perquè el molinet encara molt. A més a més, cap pescador no l'ha pescat encara ni ha dit les paraules màgiques necessàries per fer parar el molinet. 



I catacric, catacrac, aquest conte ja està contat.