31 de jul. 2012

L'estrany desconegut (popular alemany)

L'estrany desconegut - Una mà de contes


Una vegada hi havia una família molt pobra que vivia al camp. 

Un dia els pares van donar tots els diners que tenien al fill gran i el van enviar al poble a comprar un bou. Pensaven que amb l'ajuda d'aquest animal podrien treballar molt més bé la terra i sortir de la misèria. El noi es va llevar molt d'hora, perquè havia de travessa un gran bosc, i va emprendre el camí cantant i xiulant. 







Quan ja feia una bona estona que caminava, va veure sorprès que al costat del camí hi havia dos testos, un amb un cactus i l'altre amb unes estranyes flors vermelles. I mentre rumiava què hi devien fer allà al mig del bosc, va aparèixer de sobte un home encara més estrany enfilat dalt d'un cavall que li va demanar si li podia fer el favor d'aixecar el test de les flors vermelles perquè, d'aquesta manera, va dir-li, l'ajudaria a conquerir el cor d'una persona. 


El noi no va acabar d'entendre què volia dir amb tot allò de conquerir el cor d'una persona, però, com que sempre estava disposat a fer un favor, va aixecar el test i... Quina sorpresa! A sota hi havia una bossa plena de monedes d'or. El desconegut, però, no se'n va sorprendre gens i li va dir que es podia quedar la bossa de diners. Abans d'anar-se'n, però, li va donar dos consells. El primer, que quan arribés al poble no s'hostatgés a casa del governador. I el segon, que si algun dia necessitava ajuda exclamés "Tanàs!", i llavors ell l'ajudaria. Dit això, el noi va veure com entre els arbres desapareixia: "L'estrany desconegut". 

El noi, molt content perquè amb aquells diners podria comprar el millor bou del mercat, va arribar al poble quan ja s'havia fet de nit. Cansat del viatge, va trucar a la porta de la primera casa que va trobar, i no es va adonar que, precisament, era la del governador. 

I a la nit, mentre el noi dormia profundament somiant bous i vaques, el governador li va robar la bossa de diners. Estava segur que si el noi l'acusava del robatori, ningú no se'l creuria, perquè la paraula d'un pobre desgraciat com aquell noi no tindria cap valor contra la paraula d'un home tan important i poderós com ell. 

I així va ser. Al matí, en descobrir que li havien robat la bossa, el noi, desesperat, va acusar el governador, cosa que va provocar la sorpresa i la indignació de totes les autoritats del poble. 

- Això és una calúmnia! - va cridar furiós el governador, i immediatament el va fer detenir i empresonar. 

En aquell temps, enfrontar-se a un governador era molt perillós. Tant, que et podia costar la vida. Al cap de pocs dies, el jutge, comprat pel governador, el va condemnar a morir a la forca. 
Trist i desesperat, mentre esperava el dia de l'execució, el noi va recordar el segon dels consells que li havia donat aquell desconegut i, sense dubtar ni un moment, va exclamar "Tanàs!". Just acabar de pronunciar aquell nom, el desconegut se li va aparèixer. 

- Què vols? - li va dir. 

I llavors el noi li va explicar tot el que li havia passat. Quan va haver acabat, el desconegut li va recordar que ell ja l'havia avisat que no s'hostatgés a casa del governador, però que no tingués por, que l'ajudaria igualment. 

- Mira- li va dir-. a tots els condemnats a mort se'ls concedeix un últim desig. Doncs bé, quan ja tinguis la corda al coll, pronuncia ben fort una altra vegada el meu nom i jo t'ajudaré a aconseguir la llibertat. 

I dit això, l'home va desaparèixer. El noi va fer tot el que li havia dit el desconegut i, efectivament, li van concedir tres dies i després el van portar a la plaça per penjar-lo davant de tot el poble i de les autoritats. En l'últim moment, però, quan es va sentir la corda al coll, el noi va cridar "Tanàs!", i de seguida va entrar a la plaça un home molt ben vestit que es va acostar al governador i li va demanar per què volien penjar el seu germà. El governador li va respondre que el seu germà l'havia calumniat a ell, el governador, la màxima autoritat, acusant-lo d'haver-li robat diners, i que per això rebria el càstig que es mereixia. 

Llavors el desconegut va clavar els ulls al governador i li va dir:

- Doncs, ja que sou innocent, estic segur que no tindreu cap inconvenient a dir en veu alta i davant de tothom que el diable se us emporti, si heu robat aquests diners!

I el governador, enmig del silenci de tot el poble, sense dubtar ni un moment, va dir-ho:

- Que el diable se m'emporti ara mateix, si he robat aquests diners!

Quan va acabar de pronunciar aquestes paraules, el desconegut va fer un somriure diabòlic, va agafar el governador per una pota com si fos un pollastre i el va llançar damunt del carruatge mentre deia:

- Doncs així serà. Ara mateix se us emportaré, senyor governador!

I així va ser com el diable va conquerir el cor, i l'ànima, del governador. Tot seguit, va fer espetegar el fuet contra el cel i va cridar: "Cap a l'infern!"
I van desaparèixer tots dos com per art d'encantament sense deixar rere seu res més que una estranya pudor de sofre. 

L'endemà al matí el noi es va llevar molt d'hora, perquè havia de travessar un gran bosc, i va emprendre content el camí cap a casa. Mentre caminava, acompanyat d'un bou esplèndid, no parava de pensar que en la vida a vegades passen coses molt estranyes. 






Conte popular alemany





30 de jul. 2012

Els nyama i el camperol (Conte popular africà)


Els nyama i el camperol - Una mà de contes


La història comença un dia d'hivern... 

un dia que feia molt de fred... El nyama més vell de tots estava molt cansat, i és que no és fàcil fer un pas amb 75 caps a les espatlles. Quin pes! El vell va demanar al nyama més petit que anés a casa d'un camperol que vivia molt a prop a buscar unes quantes brases per escalfar-se. 

En arribar a la casa, el petit va trobar-hi la dona del camperol que preparava un cuscús, un menjar que de sempre ha agradat moltíssim als nyama. 

La dona del camperol li va dir:

- No et preocupis, noiet, et donaré les brases que et calguin, però t'hauràs d'esperar una mica que acabi de cuinar, i ja que ets aquí, si t'esperes, et podries quedar a dinar. 

El nyama petit no va poder resistir la temptació de tastar aquell cuscús i va esperar que la dona acabés de cuinar. Se li feia la boca aigua!

Mentre el nyam esperava impacient aquell suculent àpat, va arribar el camperol, i en veure els pèls de punta que duia aquell nyama li va dir que no se'n podia anar de casa seva amb aquella pinta i que, si li semblava bé, li tallaria els cabells allí mateix, mentre esperava que el cuscús estigués a punt. El petit, que no pensava en cap altra cosa que en el menjar, es va deixar tallar els cabells. "El que sigui per un bol de cuscús, encara que em quedi calb!", va pensar... 

El camperol, navalla en mà, va començar a tallar-li els cabells... Però quants que n'hi havia! I com més en tallava, més en sortien. Era un no parar!

Mentrestant, el nyama vell, en veure que el nyama petit no portava les brases, va encarregar al segon nyama que anés a buscar el seu germà petit... i les brases, és clar. I el nyama de dos caps així ho va fer. En arribar a casa del camperol i veure que al petit li estaven tallant els cabells, va sentir enveja, i va demanar al camperol que li tallés els cabells a ell també. 

Com que el nyama de dos caps tampoc no tornava, el vell hi envià el nyama de tres caps, i el de quatre i el de cinc, i el de sis, però cap no tornava!

Mentrestant, al camperol se li acumulava la feina, ja que cada cop tenia més nyama a qui tallar els cabells, i com que cada nyama que arribava a casa seva tenia un cap més, cada cop trigava més i més. El camperol s'havia transformat en el perruques més enfeinat del món! A poc a poc, els cabells dels nyama s'anaven acumulant a terra: munts i munts de cabells... 

Després d'enviar-hi el darrer nyama que quedava al poblat i veure que tampoc no tornava, el nyama de 75 caps va decidir anar ell mateix a casa del camperol per esbrinar el que passava. Quan va veure que tots els nyama havien perdut els cabells, es va enfadar moltíssim. 

- Si ara ja passàvem tant de fred, imagina't sense els cabells: se'ns congelaran les idees!

I va exigir al camperol que li tornés tots els cabells. El camperol, que pensava que els havia fet un favor, en veure que el vell no li ho sabia agrair també es va enfadar i li va dir:

- Endú-te tots els cabells que vulguis, però recull primer totes les petjades que tu i els teus nyama heu deixat al meu hort. 

El nyama vell, sense pensar-s'ho dues vegades, es va posar a recollir totes les petjades que els nyama i ell mateix havien fet a l'hort. Però les petjades no desapareixien. De fet, cada cop n'hi havia més... Què passava? Finalment, va descobrir que mentre en recollia unes n'hi deixava unes altres!

En veure que no acabaria mai i que el camperol havia guanyat la juguesca, el nyama vell i tota la resta van decidir desaparèixer... I van deixar allà tant i tant de cabells que el camperol no els va poder recollir mai i els va deixar on havien caigut. 

I amb el pas del temps, aquelles muntanyes de cabells es van convertir en això, en muntanyes. 



Conte popular africà dels Bambara (Mali)

27 de jul. 2012

El cargol (rondalla popular catalana)

Una mà de contes



Vet aquí que una vegada hi havia un cargol que li van venir ganes d'anar a veure el forat d'on surt el sol, que és allí on comença el món. I heus ací que camina que caminaràs, el cargol va arrossegar-se set dies i set nits sense parar ni deturar-se per res, tot adalerat per arribar com més aviat millor allí on comença el món, per veure el forat d'on surt el sol. I heu de saber i entendre i d'entendre i saber que, al cap i set dies i set nits d'arrossegar-se per terra sense parar ni deturar-se per res, se sentí tot adolorit de panxa i sense esma ni delit per seguir més endavant i va creure que el millor que podia fer era buscar una herbeta de poliol per fer-se unes sopetes que li fessin passar el mal de ventre. Se'n va anar al bosc, va buscar l'herbeta i estira que estiraràs, de cap manera la pogué fer seguir. I entre aquestes va passar l'escarabat, que quan el va veure tan enfeinat li va dir:

- Què fas aquí, cargol?

- Vull arrencar
aquesta herbeta de poliol,
que he agafat mal de ventre
anant a veure el forat
d'on surt el sol.

- Veig que tot sol no pots, ja t'ajudaré.

L'escarabat es va agafar al darrera del cargol i estira que estiraràs, i l'herbeta de poliol no es volia arrencar.

 I heus aquí que aleshores va passar la granota que anava a missa tot xino xano, i en veure aquell parell tan enfeinats els va preguntar:

- Què feu aquí tan enfeinats?

Ajudem el cargol
a arrencar l'herba
a arrencar l'herba.
Ajudem el cargol
a arrencar l'herba de poliol.
Ha agafat un mal de ventre
anant a veure, anant a veure,
ha agafat un mal de ventre
anant a veure d'on surt el sol.

- Veig que no podeu, ja us ajudaré.

I la granota es va agafar darrera de l'escarabat, i la granota estirava l'escarbat i l'escarbat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs i l'herbeta de poliol no s'arrencava.

 I heus aquí que entre aquestes va passar l'esquirol, que anava a fira, i quan els va veure tan atrafegats es va deturar i els preguntà:

- Què feu aquí tan enfeinats?

Ajudem el cargol
a arrencar l'herba
a arrencar l'herba.
Ajudem el cargol
a arrencar l'herba de poliol.
Ha agafat un mal de ventre
anant a veure, anant a veure,
ha agafat un mal de ventre
anant a veure d'on surt el sol.

- Veig que no podeu, ja us ajudaré.

I l'esquirol es va agafar darrera de la granota i l'esquirol estirava la granota, i la granota estirava l'escarbat, i l'escarbat estirava el cargol i estira que estiraràs i l'herbeta de poliol no es volia arrencar. 

I vet aquí que aleshores va passar un conill que anava a dinar i quan els va veure tan atrafegats es va deturar, i els va preguntar:

- Què feu aquí tan enfeinats?

Ajudem el cargol
a arrencar l'herba
a arrencar l'herba.
Ajudem el cargol
a arrencar l'herba de poliol.
Ha agafat un mal de ventre
anant a veure, anant a veure,
ha agafat un mal de ventre
anant a veure d'on surt el sol.

- Veig que no podeu, ja us ajudaré.

I el conill es va agafar a la cua de l'esquirol, i el conill estirava l'esquirol, l'esquirol estirava la granota, la granota estirava l'escarabat, l'escarabat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs, i l'herbeta de poliol no es volia arrencar. 

I heus aquí que aleshores va passar el gat, que anava a festa major i quan els va veure tan atrafegats es va deturar i els va preguntar:

- Què feu aquí tan enfeinats?

Ajudem el cargol
a arrencar l'herba
a arrencar l'herba.
Ajudem el cargol
a arrencar l'herba de poliol.
Ha agafat un mal de ventre
anant a veure, anant a veure,
ha agafat un mal de ventre
anant a veure d'on surt el sol.

- Veig que no podeu, ja us ajudaré.

I el gat es va agafar a la cua del conill, el gat estirava el conill, el conill estirava l'esquirol estirava la granota, la granota estirava l'escarabat, l'escarabat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs, i l'herbeta de poliol encara no es volia arrencar.

I heus aquí que quan més atrafegats estaven, va passar el ruc que anava a estudi i en veure tota aquella colla, es va deturar i els va preguntar:

- Què feu aquí tan enfeinats?

Ajudem el cargol
a arrencar l'herba
a arrencar l'herba.
Ajudem el cargol
a arrencar l'herba de poliol.
Ha agafat un mal de ventre
anant a veure, anant a veure,
ha agafat un mal de ventre
anant a veure d'on surt el sol.

- Veig que no podeu, ja us ajudaré.

I el ruc es va agafar a la cua del gat. I el ruc estirava el gat, el gat estirava el conill, el conill estirava l'esquirol, l'esquirol estirava la granota, la granota estirava l'escarbat i l'escarbat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs, i l'herbeta de poliol no es volia arrencar.

I heus aquí que aleshores va passar el bou que tot xino-xano anava de noces i quan va veure tota aquella colla es va deturar i els va preguntar:

- Què feu aquí tan enfeinats?

Ajudem el cargol
a arrencar l'herba
a arrencar l'herba.
Ajudem el cargol
a arrencar l'herba de poliol.
Ha agafat un mal de ventre
anant a veure, anant a veure,
ha agafat un mal de ventre
anant a veure d'on surt el sol.

- Veig que no podeu, ja us ajudaré.

I el bou es va agafar a la cua del ruc. I el bou estirava el ruc, el ruc estirava el gat, el gat estirava el conill, el conill estirava l'esquirol, l'esquirol estirava la granota, la granota estirava l'escarbat i l'escarabat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs, i tant i tant van estirar que van arrencar l'herbeta de poliol i de la gran patacada tots van caure per terra de corcoll i tots van quedar escuats, esllomats, aixafats, camatrencats, colltorçats, desnassats i espatllats, tots, tots, tots menys el gat 

i vet aquí el conte acabat.



Rondalla recollida per Joan Amades del llibre "Folklore de Catalunya. Rondallística" Ed.Selecta

25 de jul. 2012

Història de com la saviesa s'escampà pel món

A Taubilàndia vivia en aquells temps remots, remotíssims, un home que posseïa tota la saviesa del món...

...es feia dir Pare Ananzi, i la fama de la seva saviesa s'havia estès per tot el país, fins als racons més apartats. És per això que de tots els racons del país anaven a visitar-lo per demanar-li consells i aprendre d'ell. 

Però he aquí que aquella gent es van comportar indegudament i, en conseqüència, Ananzi es va enfadar amb ells. Llavors va pensar una manera de castigar-los. 

Després de llargues i profundes meditacions va decidir privar-los de saviesa, amagant-la en un lloc segur. Un lloc tan fons i insospitat que ningú podria trobar-la mai. 

Però ell ja havia escampat els seus consells i aquests contenien part de la seva saviesa. Així doncs, n'Ananzi va voler recuperar-la i ho va aconseguir; al menys això pensava ell. 

Ara hauria de buscar un lloc on amagar el trasto de la saviesa; i, sí, també ell sabia el lloc. I es disposà a portar fins allà el seu tresor més valuós. 


Però, el Pare Ananzi tenia un fill que tampoc tenia un pèl de tonto; es deia Kweku Tsjin. I quan va veure el seu pare trastejar misteriosament i amb tanta cautela d'un costat a l'altre va pensar "Què deu ser això tan important que té entre les mans?". 

I com a nen llest que era, va començar a observar de ben a prop els moviments sospitosos del seu pare per tal de descobrir el què es proposava. 

Com suposava, aquell matí el va sentir com s'aixecava del llit molt i molt d'hora. En Kweku va estar molt atent a tots els moviments del seu pare, sense que ell se n'adonés. I quan poc després l'Ananzi es va allunyar ràpidament i molt silenciosament de la casa, el seu fill va saltar d'un bot del llit i el va perseguir de ben aprop i sense fer cap soroll. Sabia que si el seu pare se n'adonava que l'estava perseguint s'enfadaria moltíssim. 

En Kweku va veure que Ananzi portava una gran gerra i, tot travessant el poblat, s'internà ben endins en el bosc. 
Quan van arribar a les palmeres més altes del bosc, que creixien fins a tocar el cel, el nen va veure com el seu pare buscava la palmera més esvelta i va començar a enfilar-se ben amunt amb la gerra penjant d'un cordill que duia lligat com si fos un penjoll del coll. 

Indubtablement, volia amagar la Gerra de la Saviesa a la part més alta de la copa de l'arbre, on segurament ningú mortal se li hauria acudit buscar-lo mai. 
L'ascens era difícil i molt pesat, tot i així, l'Ananzi continuava pujant i pujant sense parar-se ni un sol moment i sense espantar-se ni una micona per l'alçada. 

La gerra que contenia tota la saviesa del món oscil·lada d'un costat a l'altre, ara a la dreta i ara a l'esquerra, igual que un pèndul, i altres vegades al seu pit i després al tronc de l'arbre. En Kweku, que patia des del seu amagatall, no va poder aguantar més i va cridar:

- Pare! Per què no puges amb la gerra a l'esquena? D'aquesta manera et serà més fàcil agafar-te al tronc de l'arbre i evitaràs que es doni cops amb la palmera i es trenqui! 

El pare, en sentir aquelles paraules, va parar en sec, va mirar avall i en veure el seu fill s'ho pensà dos segons i digué:

- Ni jo mateix ho hauria pensat millor! Creia haver ficat tota la saviesa del món en aquesta gerreta, però el meu propi fill m'acaba de donar una lliçó! 

La seva decepció va ser tan gran que de cop i volta es descordà la gerreta del coll i, amb totes les seves forces, tirà la gerra tan lluny com va poder. La gerra, en caure, va chocar contra una roca i es va trencar en mil bocinets. Immediatament, tota la saviesa que hi havia dins la gerreta es va vessar i es va escampar per tots i cada un dels racons de la Terra, fins i tot els raconets més petits, remots i apartats del món. 


I això que us he contat és tan veritat com que aquest conte ja s'ha acabat. 


Conte popular africà 

24 de jul. 2012

La filla del sol i de la lluna (popular català)

La filla del sol i de la lluna - Una mà de contes





Sabies que el Sol i la Lluna van tenir una filla?
Era la més bonica del món. I com que tenia uns pares tan màgics, aviat va aprendre a fer tots els encanteris i trucs de màgia coneguts i per conèixer. 

La filla del Sol i de la Lluna cada dia demanava als seus pares que la deixessin anar amb ells a fer la volta al món. Però el Sol li deia:
- No pots venir, filla. No veus que nosaltres anem molt de pressa i no podem parar ni un moment?

Però ella insistia cada dia, cada dia, fins que la Lluna va dir:
- No et vull sentir gemegar més. Vine, si vols, però si no pots seguir-nos, t'hauràs de quedar a mig camí. Nosaltres no ens podem aturar. 

La filla del Sol i la Lluna no cabia a la pell de contenta, i aquella mateixa nit va sortir amb ells a fer la volta a tota la terra. Però, com ja li havien dit els seus pares, a mig camí ja no podia més. I la Lluna va dir:
- Mira, filla, t'hauràs de quedar a viure en aquesta platja. El teu pare et vindrà a veure cada dia i jo passaré amb tu vuit dies cada tres setmanes. 

I així va ser com, durant molt de temps, la filla del Sol i la Lluna va viure sola en una casa molt petita d'una platja deserta d'un país desconegut, sense veure mai ni persones ni animals. Fins que un dia un rei, que havia sortir a caçar i s'havia perdut, va anar a parar a aquella platja mort de gana. 
La filla del Sol i de la Lluna el va anar a rebre amb tots els honors i li va dir:
- Senyor rei, vostè deu tenir molta gana. Segui i menjarà una miqueta. 

I llavors la filla del Sol i de la Lluna va dir:
- Peixet, surt del mar i fica't al cove. Cove, vés a la cuina. Paelleta, posa't al foc. Peixet, posa't a la paelleta i fregeix-te ben fregit, que el senyor rei té molta gana... 

I dit això, els objectes es van posar a volar per l'aire, sense que ningú els toqués, i ho van fer tot tal com la filla del Sol i de la Lluna el ho havia manat. 
En un moment, el rei va tenir a les seves mans el plat de peix fregit més bo que havia provat mai. El rei va quedar tan admirat dels poders d'aquella noia que se'n va ben enamorar, i li va demanar que li digués com es deia, però ella no li volia contestar. 
- Si el teu nom jo sabia, a la reina deixaria i amb tu em casaria. 
Deia el rei. Però ella només responia amb una endevinalla:
- Sóc filla de bon pare i bona mare, que de nit i de dia volten pel món. Segur que si el rei se'ls troba de cara, en sap el nom i sap qui són. 

El rei no sabia pas de qui li parlava i va haver de marxar trist i sense saber de qui era filla aquella pescadora. En arribar al palau, va explicar a la seva dona les proeses que havia fet la noia de la platja, i la reina, en un rampell de gelosia, la va voler imitar. 

- El que fa una pescadora ho fa una reina i senyora. 

I va escridassar i fins i tot insultar els objectes perquè es moguessin i sortissin de l'aigua i es fregissin sols, però no hi va haver manera. 
- Potser estan poc entrenats - va dir la reina. 
I es va posar a cridar més fort, i més fort, i més fort. I tan i tan fort va arribar a cridar, que la reina es va trencar. 
El rei es va entristir molt i, durant els mesos i els anys següents els seus consellers no paraven de repetir-li que havia de buscar-se una altra dona, perquè no tenia descendència i, quan ell es morís el regne quedaria sense senyor. 

Però el rei pensava que només es casaria amb aquella pescadora misteriosa que no li havia volgut dir de qui era filla. Així que un dia va anar a la platja, es va ficar dins la casa, va agafar la paella i es va amagar darrera d'una porta. 
La filla del Sol i de la Lluna va entrar a casa i, com cada nit, va ordenar a la paella que fregís el sopar, però la paella gemegava:
- No puc, senyora, que em tenen agafada. 

La filla del Sol i de la Lluna es va enfadar molt i va cridar:
- Calla, malparlada! Qui vols que et tingui agafada si aquí no hi ha ningú. Posa't al foc i fregeix el peix tal com t'ordeno. 

Però la paella repetia:
- No puc, senyora, que em tenen agafada. 
- Com a filla del Sol i de la Lluna que sóc, t'ordeno que em creguis o t'asseguro que me les pagaràs!

En sentir això, el rei va sortir fent salts de content. Va demanar perdó a la noia, però al mateix temps li va demanar per casar-s'hi. No hi podia haver millor candidata al tron que la filla d'uns reis tan poderosos com el Sol i la Lluna. I com que a ella, el rei, des del primer cop que va venir a veure-la ja li agradava, li va dir que sí, que s'hi casaria. 

Van fer un casament com no s'ha vist mai al món, i durant aquella tarda, per una vegada, el Sol i la Lluna van sortir junts al cel. 


Conte popular català



23 de jul. 2012

El plegador de carrers

Una mà de contes












Tot va començar... 

... amb uns geranis acabats de plantar als tests de la plaça Major. L'endemà, uns quants senyals pintats de rosa. Després, tres semàfors trencats. Al cap de quatre dies, les bústies del carrer Nou, que rajaven com fonts, amb tot de segells i sobres i frases ofegades. Un naufragi sensacional. 

Però el que ja va començar a treure de polleguera l'alcalde de Vilapolida va ser que una nit van apedregar el rellotge suís de l'ajuntament. I quan es va trobar amb mig quilòmetre de fil de telèfon penjat per estendre-hi la roba, ja no va poder més. 

Vilapolida estava a un pas de convertir-se en el poble més ruïnós del planeta. I el que és pitjor: de fer-se famós per ser el més llardós. 

Intolerable. A Vilapolida ja no se sabia ni quina hora era. 

És clar, i no només l'alcalde estava indignat. Els veïns, molts, la immensa majoria, -perquè se suposa que algun veí en devia de saber alguna cosa, de tant desgavell - també estaven indignats i reclamaven solucions immediates i dràstiques. 

El senyor alcalde va decidir, doncs, buscar la solució definitiva. Va recordar que un dia, entre els anuncis de serrallers d'urgència i instal·ladors d'antenes que va trobar a la bústia, hi havia una targeta que li va cridar molt l'atenció. S'hi anunciava un tal Jaume Plegambé, "el millor plegador de carrers del món mundial". 

I així és com va arribar a Vilapolida en Jaume Plegambé: el plegador de carrers. 

En arribar, va rebre instruccions ben precises:
"Plegaràs els carrers i les places d'aquest poble cada vespre a les vuit. A les nits tot això ha de quedar net i endreçat". I així ho va fer, puntual com un rellotge. 

Cada vespre, doncs, a les vuit en punt, en Jaume Plegambé començava la feina al poble de Vilapolida. Primer de tot, passava per carrers i places tocant una trompeta i cridant:
"Les vuit del vespre! Tothom a casa!"
Per cert, un detall important, a en Jaume Plegambé se'l coneixia també com el senyor Cremalleres per la devoció que tenia per aquest invent que ell considerava, sense cap mena de dubte, el més polit i pràctic de la història de la tècnica. 

Cada dia, doncs, la mateixa cantarella:
"Les vuit del vespre! Entreu als carros! Lligueu els gossos! Fora les cadires!"

En Jaume Plegambé era implacable, com que l'alcalde li havia encomanat de plegar-los puntualment cada dia a les vuit, ell així ho feia sense admetre cap mena de reclamació. I tothom s'afanyava a entrar als carros i a guardar les cadires. 
A l'hivern, com que la gent es recollia a casa més dhora, no hi havia gaire problemes perquè els veïns complissin les ordres. 
Primer agafava una punta del carrer amb molta delicades, l'estirava fent un cop sec i allò es plegava talment com si fos un joc de cartes. 
Al principi els veïns sortien encuriosits als balcons per veure com treballava en Jaume Plegambé. Era tot un espectacle. 

I així els carrers quedaven plegats fins l'endemà, quan cada matí, a les vuit en punt, els tornava a posar tots al seu lloc. Però en arribar l'estiu tothom va començar a protestar perquè es volia quedar a xerrar i prendre la fresca. A més, i si una nit resulta que havien de sortir corrent a comprar una aspirina? O si volien anar, per exemple, a caçar cargols amb llanterna?
Els vilapolins i vilapolines se'n van cansar.  Es queixaven amb tota la raó del món, però no hi havia res a fer. L'alcalde n'estava ben satisfet i en Jaume complia les seves ordres cada vespre. 

Fins que un dia va passar el que havia de passar. Per culpa d'una cremallera rebel que no es volia deixar tancar, en Jaume Plegambé va fer tard. 
Els veïns no s'ho podien creure, però a les vuit i dos minuts encara no havien començat a plegar els carrers. En Jaume Plegambé, amoïnat com una mala cosa per aquell retard, es va posar a plegar-ho tot més ràpid que el vent. Molt nerviós, feia unes coses estranyíssimes. Tothom reia. De tan de pressa que anava, va caure, va estirar el carrer Nou massa fort i ras!
Li va quedar un plec tot abonyegat, amb un semàfor i una jardinera a la vora de l'abisme. Semblava un bunyol. 

L'alcalde, en veure allò, no s'ho va pensar ni un segon. Enfurismat per aquell bunyol monumental, el va despatxar de seguida. 
"Vilapolida no pot tenir ni un bunyol!" - li va dir, tal com sona. 

I així, mentre l'alcalde encara busca el millor plegador de carrers del món que no espatlli les coses, els vilapolins i vilapolines estan més contents que mai. Ara miren de tractar amb molt de compte les flors de la plaça i el rellotge de l'ajuntament. A les nits d'estiu ja poden xerrar i prendre la fresca. Fan festes, balls i fires de nit. 



Però sempre, sempre, n'hi ha algun que vigila els afores perquè no torni a venir mai més cap plegador de carrers. I tot gràcies a un bunyol i a una cremallera. 




Autora: Dolors G. Cornellà




20 de jul. 2012

El barret màgic (conte popular palestí)

El barret màgic - Una mà de contes


Diu així... 
... un dia de bon matí en Mohammad es va escapar de casa. Ho va fer en secret, perquè, si algú el descobria, estava perdut. Feia tres anys que en Mohammad vivia esclavitzat per un home tan cruel que no el deixava sortir al carrer i que l'obligava a viure tancat i barrat. I ja n'estava fart!

Així doncs, en Mahammad va aprofitar la primera oportunitat que va tenir per fugir. La seva intenció era sortir ràpidament de la ciutat i endinsar-se en el desert, l'únic camí per on no gosarien empaitar-lo. 


Mentre fugia, en Mohammad somiava la llibertat, amb l'esperança de posar un nou horitzó a la seva vida. 
Però quan encara no havia perdut de vista la ciutat un venerable ancià se li va aparèixer davant dels nassos com per art d'encantament. 

- D'on redimonis ha sortit aquest home? - es va demanar sorprès en Mohammad -. Que potser ha baixat del cel?

No, no era un esperit. Ni tampoc un galifardeu enviar per l'home malvat per fer-lo agafar. Aquell home era el bruixot Abdelkarim. 

- Agafa aquest barret, Mohammad. - li va dir el bruixot -, que el necessitaràs. Aquest barret té poders màgics que et faran invisible cada vegada que te'l posis. 


I dit això, el vel Abdelkarim es va esfumar. En Mohammad no s'ho podia creure. 

- Invisible, invisible... - anava dient sense deixar de caminar -. Au va, aquest home em pren per ximple. Està tocat del bolet. 

I mentre reia tot sol pensant en el bruixot, en Mohammad s'anava allunyant de la ciutat. Va caminar durant hores senceres, xino-xano i amb el barret a la mà, fins que el sol va començar a caure. 

- Es fa de nit i hauria de buscar refugi -pensava tot mirant com de mica en mica el cel s'anava omplint d'estels -. No puc passar la nit a la intempèrie. Les nits del desert són tan fredes que em moriria congelat. 

Quan ja començava a desesperar-se i a pensar que no se'n sortiria, li va semblar veure unes llums diminutes que parpellejaven a la llunyania. 

- Si és cert el que veuen els meus ulls..., estic salvat! - va cridar d'alegria en Mohammad -. Però... i si és la tenda dels que em persegueixen? O si és la guàrdia del desert i em deté per qualsevol motiu?

En Mohammad no les tenia totes. 

- Ja ho sé! - va exclamar de cop i volta -, provaré de posar-me el barret. Potser sí que és veritat que té poders màgics i em torno invisible. Ara ho comprovarem. 

I tot just posar-se'l, en Mohammad es va tornar invisible començant pel cap i acabant pels peus. 

- Òndia, tenia raó el bruixot. Funciona! - va dir en Mohammad d'allò més content -. Doncs ara que no em veu ningú aniré a investigar. 

En Mohammad es va dirigir cap al lloc d'on venien aquelles llums tan intrigants. I, a mesura que s'hi acostava, un palau magnífic s'anava dibuixant en el paisatge. Una meravella construïda al bell mig del desert. 

- Renoi, quin senyor palau! Però, qui hi deu viure aquí? - es demanava en Mohammad sense treure's el barret -. Com que no em veu ningú, hi entraré a tafanejar una mica. I, de passada, a veure si trobo alguna cosa per menjar i agafar forces, que les cames em fan figa. 

Dit i fet. Sense dubtar-ne gens ni mica, en Mohammad va entrar al palau. 

En Mohammad va travessar un laberint de sales i cambres, fins que va obrir una porta i va veure una noia asseguda en un puf que llegia un llibre amb molta atenció. 
Era la noia més bonica que havia vist en tota la vida. Era la princesa Xamira, la filla predilecta de l'emir. 
En Mohammad se'n va enamorar a primera vista. I se la mirava amb la boca oberta, convençut que ella no el podia veure, quan, en un rampell inesperat, la princesa Xamira li va dir:

- No t'amaguis, Mohammad, sé que ets aquí. 

En Mohammad va exclamar:

- Com és que em pots veure si sóc invisible? Saps el meu nom?
- Ho sé perquè tot és escrit a les pàgines d'aquest llibre. Tu ets l'amor que esperava. 

Amb l'ai al cor, en Mohammad es va treure lentament el barret. I un cop va deixar de ser invisible, la princesa Xamira i en Mohammad es van fondre en una llarga i tendra abraçada. 

Ja ho heu vist. Els llibres ho saben tot. En els llibres hi ha escrit tot el que ha passat i, també, tot allò que encara ha de passar. I aquest acaba dient que la princesa Xamira i en Mohammad es casaran, tindran quatre fills i viuran feliços i menjaran anissos. 

S'ha acabat!

Conte popular palestí