29 de gen. 2012

Construcció de la identitat


La construcció de la identitat es comença a construir a partir del referent afectiu dels nostres pares. La identitat són una sèrie de característiques personals que ens diferencien dels demés. Una representació vivencial de nosaltres mateixos que ens defineix com una persona significativa pels altres dins d'un context social determinat. 

La construcció de la nostra identitat passa per certs moments crítics que ens ajuden a avançar en la nostra autodeterminació, en la creació del nostre autoconcepte. 
El primer pas és prendre distància d'un mateix, és a dir, tenir consciència de ser un cos diferent del de la mare, ja que en un primer moment el bebè no n'és conscient. Cal, després, tenir la capacitat de mirar-se a si mateix i entendre que les actituds i reaccions dels adults són provocades per les seves accions. És llavors quan l'infant comença a tenir plena consciència sobre aquesta distància i desenvolupa la capacitat de reflexionar-hi. 
Cal tenir en compte que la mirada dels altres és constituent de la identitat, ja que és a partir del que rebem dels pares, dels adults i dels companys, que anem constituint les característiques principals de la nostra identitat. En aquest punt entren en joc tres representacions del jo: la representació que tinc jo de mi mateix, la representació que els altres tenen de mi i la representació que tinc jo dels altres. Aquestes tres representacions conflueixen en una interacció constant, ja que el nostre autoconcepte es veu directament influït per les concepcions que tenen els demés de mi i succeeix el mateix en sentit invers, quan la visió que dono jo de mi mateix influeix la concepció que tenen els altres de mi. 
No cal dir llavors que la identitat de cadascú de nosaltres es forma en la relació, en la interacció amb els altres. Implica afectes i genera vincles. Les amistats juguen un paper molt important durant la construcció d'una identitat pròpia en l'edat escolar. La valoració dels adults i dels seus companys configura la identitat a través de les qualificacions. Això es veu perfectament reflectit en el següent gag de "El mundo de Mafalda":


S'ha de tenir en compte que aquestes qualificacions i valoracions són d'ordre simbòlic, són apreciacions culturals i subjectives, ja que la concepció d'una persona serà diferent segons el context sociocultural al que pertany, la ideologia de cada persona, les seves creences, etc. Hi ha característiques físiques o mentals que són més o menys acceptades i valorades que unes altres en funció de la cultura a la que es pertany. 

Per tal de crear una identitat pròpia diferenciada dels demés necessitem, també, una certa tensió entre autonomia i vinculació, és a dir que, de la mateixa manera que necessitem els nostres pares per crear la nostra identitat, també necessitem una certa autonomia per diferenciar-nos d'ells i poder crear una identitat pròpia i diferenciada. 
Finalment, participar en el diàleg amb els adults implica reconèixer-se com a "JO" significatiu pels demés i construir-se dins de l'estructura del llenguatge i del pensament. En tant que "jo" o "tu" és l'afirmació simbòlica de la identitat pròpia i de la identitat dels altres. 

Per altra banda, cal ser conscient que la identitat d'una persona té més d'una dimensió. La primera dimensió és identitat de gènere és una qüestió social i cultural que assigna certes característiques a cada persona en funció del sexe al que pertany. Hi ha característiques femenines diferenciades de les masculines. La segona dimensió s'anomena autoconcepte i es defineix com la imatge que cadascú té de si mateix. Aquesta imatge es configura, en gran part, a partir del que els demés diuen i pensen sobre nosaltres. La tercera dimensió és l'autovaloració i, finalment, la identitat de grup amb la que l'infant experimenta un sentit de pertinença primer, a la família i, més tard, al grup d'amics. 

D'aquesta manera, el primer moment de rebel·lia del nen i de construcció d'identitat és quan aprèn a dir no, al voltant dels dos anys. Als 6 anys, aproximadament, quan comença l'escola primària (tot i que hagin fet el parvulari), comença un distanciament de l'infant amb la mare i el pare. Això implica una ampliació del món en el que es desenvolupa el nen i la família ja no ocupa el centre del desenvolupament social de l'alumne, sinó que els companys i els mestres prenen un lloc distingit. 
Finalment, als 12 anys, amb l'entrada a l'adolescència, el procés de recerca de la identitat augmenta i l'individu ja és plenament conscient de la seva independència i, sovint, es nega la identitat familiar que s'ha acceptat fins ara per tal de buscar una identitat pròpia que el diferenciï dels demés. 









Pel·lícules: Habana Station, Viva Cuba

Per treballar amb els nens:

11 de gen. 2012

"Però jo sóc un ós!"



Aquest conte crec que és una lectura molt adequada per al públic infantil per la seva simplicitat i la seva estructura cíclica, és a dir, que l'acció inicial és idèntica a l'acció final. També és interessant tenir en compte que el narrador es dirigeix directament al lector, especialment al final. 


El conte té un sentit figurat. És una al·legoria, una metàfora amb un sentit ètic i moral molt fort. 


Crec que la moralitat principal del conte és la pèrdua de llibertat dels individus en el món modern. El conte reflecteix una despersonalització de les persones, que perden la identitat personal per passar a ser un número més dins una fàbrica que no reconeix cada individu com a ésser diferenciat. 



La identitat personal és el conjunt de trets i característiques, propis d'un individu en concret o d'un col·lectiu, que els caracteritzen davant dels demés. La identitat és, en definitiva, la consciència que té una persona de ser ella mateixa, de ser diferent dels altres. Aquesta identitat s'ha de mantenir ferma i invariable davant de dificultats o problemes (com els que té l'ós protagonista del conte) per tal que l'individu es mantingui estable emocionalment i ferm davant situacions difícils.  

La construcció de la nostra identitat personal comença en el moment en el que naixem, depèn de les interrelacions amb el món que ens envolta. La identitat personal de l'infant s'arrela en les identitats dels que l'envolten. Els seus models principals són els pares i el mestre, en aquest ordre. És per això, que en la primera etapa de vida (0-6 anys) els pares i els mestre juguen un paper capital en el desenvolupament de la personalitat i en la construcció de la identitat personal del nen. 

També podríem parlar dels rols socials establerts per la societat i dels estereotips prefixats, però això ho deixarem per un altre moment. 

La importància de tenir una identitat personal ferma i sense estries crec que és la moralitat que vol transmetre Frank Tashlin amb el seu conte, "Però jo sóc un ós!". 

















"Però jo sóc un ós!"


Hi havia una vegada - de fet, va ser un dimarts - un ós que estava aturat a la vora d'un gran bosc tot mirant fixament cap al cel. I vet aquí que allà dalt de tot, ben lluny, va veure un estol d'oques salvatges que volaven cap al sud. Llavors va mirar els arbres del bosc. Les fulles s'havien tornat grogues i marrons, i ara l'una, ara l'altra, anaven caient de les branques. Sabia que quan les oques volaven cap al sud, i quan les fulles queien dels arbres, l'hivern no trigaria a arribar, i la neu cobriria tot el bosc. Era doncs, el moment de buscar una cova on poder passar, ben protegit, tots aquells dies de fred. I això va ser, just, el que va fer.

Al cap de poc temps - de fet, va ser un dimecres -, van arribar uns homes... tota una colla d'homes carregats de plànols, mapes i instruments per prendre mides. Van projectes, traçar i amidar tot el terreny que hi havia al voltant de la cova. Després van arribar d'altres homes carregats d'excavadores, serres, destrals i tractors. I van excavar, serrar, tallar, piconar i remoure-ho tot d'una banda a l'altra. I van treballar, treballar i treballar fins a construir una gran, enorme... fàbrica, just damunt de la cova on l'ós dormia. La fàbrica va funcionar durant tot el llarg i glacial hivern. I llavors va tornar la primavera...

Allà, a baix, a sota mateix d'un dels edificis de la fàbrica, l'ós es va despertar. Va parpellejar i va badallar. Es va aixecar, encara ben ensonyat, i va mirar al seu voltant. Era molt fosc i amb prou feines s'hi veia. Però al lluny va veure una llum.
- Ah! - va dir -, allà hi deu haver l'entrada de la cova. - I va tornar a badallar.

Va pujar les escales fins a l'entrada i va sortir a fora, on brillava un sol primaveral. Encara mig endormiscat, li costava d'obrir els ulls. Però no va pas estar gaire temps amb els ulls mig clucs. De cop se li van obrir com taronges: on era el bosc? On era l'herba? On eren els arbres? On eren les flors? Què havia passat? On es trobava? Tot li semblava estrany. No sabia pas on era. 

Però nosaltres sí, oi? Sabem que es trobava just al mig d'una fàbrica que treballava a ple rendiment. 

Va tornar a tancar els ulls i es va clavar un pessic. Després, molt a poc a poc, va tornar a obrir els ulls i va mirar al seu voltant. Però els grans edificis encara eren allà. No, no era un somni. Allò era de veritat. Just en aquell moment, un home va sortir per una de les portes:
    - Ep, tu! A treballar! - li va dir -. Sóc el contramestre, i si no m'obeeixes et denunciaré. Llavors l'ós li va dir:
    - Però jo no treballo aquí. Jo sóc un ós. 
El contramestre va esclafir a riure:
    - Aquesta sí que és bona excusa per no treballar: dir que és un ós!
    - Però és que jo sóc un ós - va dir l'ós
El contramestre va deixar de riure molt enfadat. 
    - No intentis entabanar-me - va exclamar -. Tu no ets un ós. Tu ets un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. Et portaré al despatx del cap de personal. 
    - De debò que s'equivoca - va dir l'ós -, jo sóc un ós. 
El cap de personal també estava molt empipat. 
    - Vostè no és un ós. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. El portaré davant del Sotsdirector. 
L'ós encara va afegir:
    - Perdoni, però com pot dir això? Que no veu que jo sóc un ós?
El Sotsdirector encara estava més enrabiat. Es va alçar de la butaca i va dir:
    - Vostè no és un ós. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. El portaré davant del Director. 
L'ós es va repenjar damunt la taula del despatx i va respondre:
    - Això no és cert. Jo sóc un ós, un ós normal, com qualsevol altre. 
El Director treia foc pels queixals. Tot assenyalant l'ós amb el dit li va dir:
    - Vostè no és un ós. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. El portaré davant del Vicepresident. 
    - Qui? Jo? - va preguntar l'ós -. Com pot dir-me tot això si jo sóc un ós?
El Vicepresident va cridar enfurismat: - vostè no és un ós. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. El portaré al despatx del President Director General. 
L'ós va intentar d'explicar-li:
    - Però tot això és un error molt lamentable. Cregui'm, que jo recordi, tota la vida he estat un ós. 
    - Escolti'm, si us plau - va dir l'ós al President Director General -. Jo no treballo pas aquí. Sóc un ós, i per favor li prego que no em digui que el que sóc és un gamarús, que no m'he afaitat i porta un abric de pells, perquè això ja m'ho han dit el Vicepresident, el Sotsdirector, el cap de personal i el contramestre. 
    - Li agraeixo que m'ho faci saber - va fer el President Director General -. I no li ho diré, perquè això és, just, el que penso que és. 
    - Sóc un ós - va dir l'ós.
El President Director General va somriure:
    - Vostè no pot ser pas un ós. D'óssos només n'hi ha als parcs zoològics i als circs, però mai no n'hi ha en una fàbrica, i vostè hi és: és dins d'una fàbrica. Per tant, com pot ser que sigui un ós?
    - Doncs sóc un ós - va dir l'ós. 
El President Director General va afegir:
    - No només és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells, sinó que a més a més és un tossut com una mula. I ara li demostraré, d'una manera definitiva, que no és un ós. 
    - Però jo sóc un ós - va dir encara l'ós. 
Llavors tots van pujar al cotxe del President Director General i van anar cap al parc zoològic. 

    - És un ós aquest? - va pregunta el President Director General als óssos del parc. 
    - No - van dir els óssos -. No és un ós, perquè si ho fos, no seria fora de la gàbia amb vostè, sinó dins de la gàbia amb nosaltres. 
    - Però jo sóc un ós - va dir l'ós. 
Llavors un osset del parc va dir:
    - Ja sé què és vostè. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. I tots els óssos del parc van esclafir a riure. 
    - Però jo sóc un ós - va dir l'ós. 
I tots van sortir del parc zoològic i van anar cap al circ més proper que era a més de mil quilòmetres lluny. 

    - És un ós aquest? - va demanar el President Director General als óssos del circ. 
    - No - van respondre els óssos del circ-. Com vol que ho sigui? Si fos un ós no estaria assegut amb vostè a la tribuna, sinó que portaria, com nosaltres, un barretet amb una cinta ratllada, un globus agafat amb un cordill i aniria dalt d'una bicicleta. 
    - Però jo sóc un ós - va dir l'ós. 
Llavors un dels ossets del circ va dir:
    - Ja sé què és vostè. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. 
I va anar d'un pèl que tots els óssos del circ no cauen de les bicicletes de tant riure. 
    - Però jo sóc un ós - va dir l'ós. 
Van sortir del circ i van tornar a la fàbrica. 

Un cop allà van posar l'ós a treballar en una màquina enorme amb tota una colla d'homes. I s'hi va estar mesos... i mesos... i mesos... Però vet aquí que un dia, al cap de molt de temps, la fàbrica va tancar les portes. Van acomiadar els obrers, que van tornar cadascú a casa seva. L'ós els va seguir de lluny. estava sol i no sabia on anar. entre caminava se li va acudir de mirar el cel. Allà dalt de tot, ben lluny, va veure un estol d'oques salvatges que volaven cap al sud. Llavors va mirar els arbres del bosc. Les fulles s'havien tornat grogues i marrons i ara l'una, ara l'altra, anaven caient de les branques. Sabia que quan les oques volaven cap al sud, i quan les fulles queien dels arbres, l'hivern no trigaria a arribar i la neu cobriria tot el bosc. Era, doncs, el moment de buscar una cova on poder passar, ben protegit, tots aquells dies d'hivern. I es va dirigir cap a un arbre enorme que tenia una cova mig amagada a sota de les arrels. Però en el moment d'entrar-hi es va aturar i va dir: 
    - Però jo no puc pas ficar-me a la cova per passar-hi l'hivern: no sóc un ós. sóc un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. 

I va arribar l'hivern i va començar a nevar. La neu va cobrir el bosc i va cobrir l'ós. Ell, tot tremolant de fred, va dir:
    - Quina llàstima que no sigui un ós!
Com més temps passava allà assegut, més fred tenia. Se li gelaven els dits dels peus i també les orelles i li petaven les dents. Tenia tot el morro cobert de caramells de gel. Tantes vegades li havien dit que era un gamarús, que no s'havia afaitat i que portava un abric de pells, que va creure que devia ser veritat. I es va quedar allà assegut, perquè no sabia què havia de fer un gamarús, sense afaitar i que portava un abric de pells, que s'estava morint de fred a la neu. El pobre ós estava molt trist i molt sol. No sabia què havia de fer. Però tot d'una es va aixecar i, trepitjant l'espessa neu, es va dirigir cap a la cova. A dins s'hi estava calentó i a gust. El vent gelat i la neu freda no podien penetrar-hi, i ell es va anar recuperant. Es va ajeure damunt d'un jaç de branques de pi i no va trigar gaire a adormir-se ben content. I va somiar coses meravelloses, com fan tots els óssos quan passen tot l'hivern dormint a recer. 

Certament, el contramestre, el cap de personal, el Sotsdirector, el Director, el Vicepresident, el President Director General, els óssos del parc zoològic i els óssos del circ, havien dit que ell era un gamarús, que no s'havia afaitat, i que portava un abric de pells. Però ell, s'ho va creure realment? Jo sospito que no. I a vosaltres que us en sembla? No, segur que no. 


Frank Tashlin














Per saber-ne més:


http://blocs.xtec.cat/pilaramos/orientacio-familiar/la-construccio-de-la-personalitat/


http://ntic.educacion.es/w3//recursos2/e_padres/html/identidad.htm



4 de gen. 2012

Contracte a una mestra - 1923





Cal tenir en compte el passat per poder entendre el present i construir un futur diferent. 

La història sempre es repetirà si nosaltres la oblidem. 





Si la societat ha canviat tant en tan poc temps, nosaltres, els educadors, podem tornar a canviar-la per construir les bases d'un món democràtic, amb ciutadans actius, participatius i amb esperit crític.