20 de des. 2011

La Sopa de Pedres

Diu que una vegada, fa molt temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang, però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana. 

Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:
- Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?- La mestressa de la casa se'l mira i diu:
- Però, que estàs tocat del bolet? Que t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t'atreveixes...? Mal llamp t'arreplegui...! - 
I a cops de guitzes el treu fora de la casa. Pobre soldat!

Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:
- Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra? - 
La mestressa se'l mira de fit a fit i diu:
- Però, que estàs boig? Que no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-me? - 
I també a puntades de peu i empentes el treu a fora. Pobre soldat!Ho va provar en una altra porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:
- Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d'aquí!

I és que la gent d'aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se'ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n'anés. 

Ah!, però el soldat no es donava per vençut. Travessà el poble de cap a cap i se n'anà al final de poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu:
- Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?
Les mosses van riure. 
- Una sopa de pedres? Però que estas boig?
I se l'in reien. 
El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar i després un altre i un altre encara. 
- Soldat, què tens? Per què plores?
- És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la - respon el soldat
- Que et podem ajudar? - pregunta en Martí
- I tant, mainada! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc- el soldat respon
En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen el foc, posen la perola al damunt i hi fiquen aigua i pedres. L'aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:
- Podem tastar la sopa?
- Calma, calma! - exclama el soldat
La sopa s'anava escalfant i al cap de poc el soldat posa els dits a dins, la tasta i diu:
- Mmmmmm! Que bona! Jo diria, però, que hi falta un punt de sal. 
Una noia que es deia Elisabet digué:
- Però si jo en tinc a casa meva!
Es posà a córrer cap a casa seva i, d'amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l'olla. Al cap d'una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:
- Que bona! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet. 
Un noi que es deia Lluís li fa:
- Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida. 
- I també faltarien patates i arròs - digué el soldat
- Doncs jo puc treure les patates de l'hort - digué l'Anna
- I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! - va exclamar l'Ester
Mentrestant, la Fina es preguntava què podia portar. 
- No tens pas enciam? - li va demanar el soldat
- Si que en tinc! Ara hi corro! - respongué la Fina tot corrent

I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, col, apis, llenties i, fins i tot, un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i a mig hi havia el soldat que remenava l'olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:
- Aquesta sopa ja està. Mmmm! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!
Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits a la plaça. 
- Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! - va exclamar el soldat

Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se'n va quedar sense en aquell poble. 
I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar  contents i fent festa. I des d'aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia. 


Xesco Boix (original)


Escolteu el conte






La Sopa de Pedres (adaptació de David Gómez)

Diu que això era una vegada un soldat que fugia de la guerra. Dins les trinxeres havia passat molta por, havia vist morir els companys i havia matat els enemics sense saber massa el perquè. Amb l'exèrcit havia creuat els pobles i els camps, havia requisat menjar, flassades i camions.
Fart de tot això va deixar el fusell i va fugir pels boscos, procurant no ser vist, convençut que si el trobaven seria jutjat en un Consell de Guerra i afusellat.
Després de dies de caminar sense trobar cap aliment es va acostar a un poble mig destrossat per les bombes buscant algú que li donés alguna cosa per calmar la fam.
Va anar d'una casa a l'altra demanant un mos per a un soldat que passa gana. Però ningú li va obrir la porta. No tenim resaquí també passem gana o fora d'aquí si no vols rebre!, li deien.
Extenuat es va asseure a la plaça i va beure aigua de la font. Al cap d'una estona es van acostar alguns nens del poble. Primer se'l miraven temerosos de lluny, des de darrera una tanca o d'un arbre. Però la curiositat va poder més que la por i es van anar acostant.
Finalment una nena va preguntar:
- Qui ets? Què fas? Per què vas tant brut?
I el soldat va respondre:
- Estava pensant... - va fer una pausa - ... que em vindria ben de gust una sopa de pedres...
- Una sopa de pedreeeees ...?!! - van cridar una colla de nens i nenes estranyats - Però si les pedres no es mengen! Quin disbarat!
- No n'heu provat mai? Jo sí i és una sopa molt bona, de les millors que he tastat. I, mal m'està dir-ho, sóc una de les persones que la sap fer més bé.
- De veritat es pot fer una sopa amb pedres? - va preguntar encuriosit el fill del picapedrer.
- Voleu que us en faci una? - el soldat portava l'aigua al seu molí; els nens (que ja eren una bona colla fent rotllana al voltant seu) van assentir - doncs necessitaré una olla ben gran - va obrir els braços indicant-ne la mida.
- A casa n'hi ha una, de quan feien matança del porc, la vaig a buscar...!
El nen va córrer cap a casa seva i uns quants van anar a ajudar-lo. De seguida tornaven amb una gran perola de ferro. La van omplir d'aigua i van buscar llenya per fer un foc (no era difícil trobar-ne, tot estava esbotzat).
- M'heu de portar unes quantes pedres rodones de riu, que siguin ben fines.
Van baixar a la riera i van tornar carregats de pedres, el soldat les mirava bé per tots cantons i triava les que considerava bones per fer una sopa. Aquestes les rentaven i les tiraven a l'olla.
- Aquesta no que donaria mal gust, no és prou fina. Aquesta no és prou rodona. Aquesta sí, fixeu-vos que arrodonida, farà un bon brou!
Va deixar que l'aigua arrenqués el bull i va demanar un cullerot que de seguida va sortir d'alguna casa. Va agafar una mica d'aigua, la va bufar i després la va tastar. Va paladejar, va fer petar la llengua i va dir: "mmmh... està força bona, però li falta una mica de sal"
- Això rai! - una nena pèlroja va sortir rabent cap a casa i va tornar amb un saler; el soldat va agafar un grapat de sal, el va tirar a l'olla i va remenar.
Va tornar a tastar l'aigua.
- Això ja té més bon gust, però amb una pastanaga o un nap acabaríem de fer el fet.
Uns quants nens van anar a casa seva i van tornar amb naps, moltes xirimoies i alguna pastanaga.
- Tria la meva!
- No la meva és més bona!
- Sabeu què - va dir el soldat - fiquem-ho tot que no hi farà cap mal.
- Jo he trobat mitja col - va dir el fill del picapedrer.
- Tirem-li, també combina bé amb les pedres - va seguir remenant i tastant de tant en tant - Em sembla... em sembla que li faltaria un fons de carn... una mica de pollastre o ...
- Un os de pernil! De pernil no en tenim però a casa meva hi ha un tros d'os repelat! El porto?
- Sí porta'l, hi anirà bé.
- A casa meva tenim confit de pardals, si n'agafo un parell no passarà res
I així els nens i nenes pensaven què hi havia a casa seva i què podien portar sense que es notés massa. I el soldat anava dient que sí a tot. Uns nens havien anat a repassar els camps devastats i van tornar amb uns quants manats de cebes mal girbades i algun tros de patata grillada.
- Que ho podrem ficar?
- A veure... sí estan força bé, just el que faltava per arrodonir una sopa de pedres! Renteu-ho ben bé i tireu-ho a l'olla.
I així, amb el magí dels petits treballant a cent per veure què podien posar a l'olla, el brou es va anar fent més i més gustós i la olor es va anar escampant pel poble. Els grans, que ja havien advertit les corregudes i l'anar i venir dels infants, van començar a obrir finestres i portes; mica en mica van anar baixant a la plaça.
Se'ls feia la boca aigua, feia temps que cap d'ells no havia provat una sopa com aquella, amb tanta vianda. El soldat remenava i remenava, com absort en la feina, com si no veiés que tot el poble s'estava congregant al voltant de l'olla. Va agafar el cullerot, va tastar la sopa i va dir:
- Boníssima, aquesta sopa de pedres ja està apunt!!
Es va fer el silenci. Els nens miraven els pares aturats al seu voltant. Al final la nena pèlroja es va aixecar i va arrencar a córrer cridant "vaig a buscar un plat i una cullera!".
- Apa! Què feu aquí parats! - va exclamar el soldat - correu tots a buscar plats i culleres!.
I tota la gent d'aquell poble devastat per la guerra va anar a buscar plats, vols, tasses i es van reunir a la plaça per compartir aquella sopa de pedres. El soldat que no havien volgut acollir havia aconseguit que cadascú posés alguna cosa per fer un dinar col·lectiu.

Proposta d'activitats per treballar el conte

16 de des. 2011

Educació per la Ciutadania.SI



Des dels anys 90 ens trobem en una situació de canvi constant a nivell mundial. No cal dir que la societat en la que vivim actualment és  radicalment diferent a la de vint anys enrere. 

La societat actual es caracteritza per cinc aspectes bàsics: un major individualisme, una major diversitat, una major desigualtat entre les societats del benestar i les dels països subdesenvolupats, un món globalitzat i una degradació del medi ambient més àmplia i que va en augment. Tots aquests canvis defineixen una societat nova amb nous reptes i problemes a resoldre com, per exemplela globalitat, la complexitat i la incertesa. 

Aquesta nova situació és la causa de l'aparició d'una nova preocupació que parteix de com educar els nostres infants per a un nou model de societat. I és d'aquesta preocupació de la que neix l'Educació per la Ciutadania.
Per tal de garantir que les futures generacions tinguessin una formació adequada a la nova societat i als seus canvis constants, l'any 1992 s'aprova la LOXE. Una llei d'educació que establia que s'haurien de treballar i desenvolupar eixos transversals des de totes les matèries, però això no funciona.  
Després del fracàs de la LOXE, l'any 2006 es crea la LOE, que estableix un nou model d'educació per la ciutadania. Aquest nou model es basa en que des de primer de primària fins al final de l'educació secundària obligatòria els continguts d'aquesta àrea han de quedar integrats en tots els àmbits i en totes les àrees de coneixement. Però a més a més inclou una assignatura que rep el nom d'Educació per la Ciutadania. Aquesta matèria s'encarrega de la transmissió dels continguts i de treballar les competències bàsiques i específiques que corresponen a aquesta àrea de coneixement. 

Les raons per crear una assignatura nova en aquell context eren les següents:

- Fomentar la convivència democràtica davant del canvi de mentalitats i el context pluricultural del moment. 

- Fomentar la participació política dels joves davant el context de crisi de valors i amenaça per a la democràcia.  

- Reduir la violència juvenil i, en particular, la violència escolar, sobretot a secundària. 
Globalització


- Trobar un equilibri entre la ciutadania local, nacional, europea i mundial donada la nova situació de globalització. 


A partir d'aquí, l'Educació per la Ciutadania es defineix com un conjunt de coneixements, habilitats i valors escolars destinats a formar als joves per a què assumeixin els seus rols i responsabilitats com a ciutadans i ciutadanes d'una societat democràtica, lliure, plural i tolerant. 



Amb l'Educació per la Ciutadania es pretén formar ciutadans i ciutadanes responsables, participatius i orientats a la justícia perquè per solucionar problemes i millorar la societat cal ser responsables i acomplir la llei, participar en els sistemes establers, plantejar-se preguntes i canviar sistemes si reprodueixen models d'injustícia. 
És per això que els objectius i continguts d'aprenentatge se centraran en la cultura política, el pensament crític i la participació activa, per tal de garantir que els joves esdevinguin ciutadans actius i responsables, capaços de contribuir al desenvolupament i al benestar de la societat en la que viuen. 

Participació ciutadana

Malgrat tots aquests motius i raons que anunciaven a crits la necessitat d'una assignatura com aquesta, des del moment en que es van conèixer les intencions del govern d'implantar aquesta matèria a les escoles, va emergir una gran polèmica motivada pels sectors conservadors espanyols que, evidentment, s'oposaven a una matèria que no faria cap bé a la societat. L'únic argument clar que tenien era que amb aquesta assignatura l'Estat imposava l'educació moral als ciutadans, abolint així el dret dels pares a decidir l'educació dels seus fills, sense tenir en compte que un dels objectius principals de l'Educació per la Ciutadania és que els joves assoleixin un pensament crític, que siguin capaços de decidir per ells mateixos. Sense tenir en compte que, en cap cas, l'objectiu d'aquesta assignatura era inculcar una ideologia concreta, sinó transmetre els valors democràtics i ensenyar la democràcia. 

Era d'esperar que davant d'aquesta assignatura no només fossin els partits polítics més conservadors els que es posicionessin en contra. L'Església catòlica també s'hi oposa argumentant que és una matèria totalitarista. El que critica l'església, principalment, són els continguts que es relacionen amb l'educació sexual, ja que aquests proposen una visió alternativa dels valors tradicionals que imposa l'església catòlica. 
El fet que sigui una assignatura laica també posa nerviosa l'església. Segons diu, aquesta laïcitat és sinònim d'adoctrinament estatal. 

Això em fa pensar, no se n'adonen que amb els seus arguments es contradiuen a si mateixos? No se n'adonen que no tenen cap credibilitat? De tota manera, què troben d'ofensiu o d'immoral? Què és el que és digne de rebuig èticament o religiosament? 
Sí que és cert que la família té tot el dret a educar els seus fills transmetent-los els valors que creguin necessaris per al seu bon desenvolupament com a persones, però també és cert que aquesta assignatura no pretén adoctrinar ningú ni arrabassar cap dret als pares. El que pretén aquesta matèria és, com ja s'ha dit abans i com queda pal·les en els objectius de la matèria redactats i explicitats al BOE 293 del 8 de desembre del 2006:

1. Desarrollar la autoestima, la afectividad y la autonomía personal en sus relaciones con las demás personas, así como una actitud contraria a la violencia, los estereotipos y prejuicios.
2. Desarrollar habilidades emocionales, comunicativas y sociales para actuar con autonomía en la vida cotidiana y participar activamente en las relaciones de grupo, mostrando actitudes generosas y constructivas.
3. Conocer y apreciar los valores y normas de convivencia y aprender a obrar de acuerdo con ellas.
4. Reconocer la diversidad como enriquecedora de la convivencia, mostrar respeto por las costumbres y modos de vida de personas y poblaciones distintas a la propia.
5. Conocer, asumir y valorar los principales derechos y obligaciones que se derivan de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, de la Convención sobre los Derechos del Niño y de la Constitución española.
6. Conocer los mecanismos fundamentales de funcionamiento de las sociedades democráticas, y valorar el papel de las administraciones en la garantía de los servicios públicos y la obligación de los ciudadanos de contribuir a su mantenimiento y cumplir sus obligaciones cívicas.
7. Identificar y rechazar situaciones de injusticia y de discriminación, mostrar sensibilidad por las necesidades de las personas y grupos más desfavorecidos y desarrollar comportamientos solidarios y contrarios a la violencia.
8. Tomar conciencia de la situación del medio ambiente y desarrollar actitudes de responsabilidad en el cuidado del entorno próximo.


De totes maneres, el que més m'espanta no és el fet que l'església catòlica i els partits polítics més conservadors i de dretes critiquin aquesta assignatura ultratjant-la amb arguments incomplets i contradictoris, sinó que el que de veritat em molestaria seria que Mariano Rajoy, es llevés un dia amb la ferma intenció d'abolir l'assignatura i crear-ne una altra que portés per títol: "Formación del espíritu nacional". Perquè això seria, ara sí i de veritat, sinònim d'adoctrinament estatal. 


15 de des. 2011

La importància de l'Educació Artística en la formació d'una persona




Actualment l'Educació Artística està infravalorada. Hi ha la creença popular que diu que l'àrea de visual i plàstica no té tanta importància com l'àrea de les matemàtiques o les llengües. I això no es veu reflectit només en la societat, sinó també en el currículum d'Educació Primària, ja que l'Educació Artística no forma part de les matèries classificades com instrumentals o troncals. Aquestes matèries són català, castellà i matemàtiques. Es consideren assignatures troncals perquè inclouen els continguts bàsics que l'alumne ha de cursar obligatòriament i, a més a més, en l'educació primària, són la base per l'aprenentatge de totes les altres assignatures, ja que sense saber llegir i escriure no pots fer res més. 
Des d'aquesta perspectiva, és fàcil acceptar o entendre perquè són aquestes les assignatures troncals i no pas unes altres, però si investiguem una mica sobre quins continguts i quines competències es treballen a l'àrea de visual i plàstica i sobre quines intel·ligències desenvolupa aquesta matèria i hi reflexionem una mica, veurem de seguida que l'Educació Artística no és una assignatura tan prescindible com sembla. 

Vull començar per nomenar les tres intel·ligències que desenvolupen els nens i nenes quan treballen l'àrea del llenguatge plàstic: per una banda treballen la intel·ligència espacial, que és la capacitat per a formar-se un model mental d'un món espacial i per operar fent servir aquest model. Aquesta intel·ligència és la que ens ajuda, per exemple, a crear-nos un mapa mental dels carrers de la nostra ciutat i poder mentalitzar una ruta per anar d'un lloc a un altre. Per una altra banda, es treballa la intel·ligència interpersonal. Aquesta és la capacitat per entendre a les altres persones, per entendre què pensen, com se senten i quines emocions tenen. I per últim, però no menys important, la intel·ligència intrapersonal. Aquesta intel·ligència va lligada a la intel·ligència interpersonal. És la capacitat de conèixer-se a sí mateix i de ser capaç d'utilitzar aquests coneixements per a altres situacions de la vida quotidiana. Penso que aquesta capacitat ha d'anar de la mà de la intel·ligència interpersonal i viceversa, perquè són dues habilitats que no poden existir l'una sense l'altra. No pots conèixer i entendre els demés si primer no et coneixes a tu mateix. No podràs interpretar les emocions i els sentiments de les altres persones si en un primer moment tu no has interpretat i exterioritzat els teus sentiments i no has pogut entendre perquè tenies certes emocions, si no has pogut controlar les emocions. 


A més a més, paral·lelament al desenvolupament d'aquestes intel·ligències, el treball del llenguatge plàstic, concretament, la creació o producció lliure permet desenvolupar altres aspectes i continguts com són:

- La construcció de la seva pròpia identitat. En tant que els infants van experimentant amb èxit totes les propostes de l'àrea es produeix un sentiment de realització i una millora de l'autoestima que porta a una acceptació i construcció del "jo" a mesura que es van adonant de les seves possibilitats. Aquest aspecte és molt important, ja que durant l'etapa escolar l'alumne comença a formar-se com a persona conscient dels seus actes i és aquí on comença la construcció de la seva pròpia identitat que es reforçarà durant l'etapa de l'adolescència. 

- La Comprensió sensoriomotriu. És la comprensió del món a través dels sentits. A partir de la percepció els infants extrauen informació del medi que els envolta adquirint així coneixements a partir de la comprensió sensoriomotriu. 

- Potencia la visió analítica del món. Aquesta per mi és una de les més importants, ja que avui en dia, trobo que és molt necessària l'habilitat d'analitzar críticament qualsevol informació que ens arribi pels mitjans de comunicació. Cal contrastar opinions i indagar en el tema per descobrir que no tot el que es diu és exactament així i que no es diu tot el que realment ha passat. Avui en dia els mitjans de comunicació són molts i de molt fàcil accés. Podem accedir a qualsevol informació que desitgem en qualsevol moment del dia i on vulguem. Això té les seves avantatges i els seus inconvenients. El pitjor dels inconvenients és que no tota la informació és rigorosa i objectiva, a més a més de l'excés d'informació que entra a les nostres vides. És per això que crec que aquesta és una de les competències més importants del currículum ocult de l'Educació Artística. 

- La creació artística els ajuda a regular les seves emocions i reaccions a una situació determinada de manera controlada. La creació permet un alliberament emocional i treballa l'autocontrol. 

- La creació artística aporta una capacitat de concentració més gran gràcies a la motivació per la feina. Això millora els resultats acadèmics i la seva conducta. 

- Els alumnes poden expressar idees, emocions i reaccions davant de determinades situacions i experiències a través dels elements plàstics. "Les pintures poden ser l'expressió del subconscient" Carl Jung. 

- L'àrea visual i plàstica treballa diferents tipus de pensament: el pensament conseqüència, que vol dir que han de ser conseqüents amb les seves decisions (quina tècnica trien, quin material, etc.) i el pensament associatiu, que vol dir que han de buscar solucions als problemes amb els que es troben durant la creació sense l'ajuda directa del mestre, que ha de ser només un guia. 

- Potencia les habilitats intuïtives i imaginatives, així com la creativitat. 

- S'estimulen les capacitats motores. 

- Es treballen els hàbits d'higiene, de cura del material i d'autonomia personal, així com també la capacitat de decisió. 

- Permet desenvolupar tota una sèrie d'habilitats socials que ajuden a la formació d'un individu amb més possibilitats de ser competent per viure en comunitat com, per exemple: ajudar als altres, demanar ajuda quan ho necessiten, respectar els companys, etc.



Donat que l'Educació Artística aporta a la formació de l'alumne una sèrie d'habilitats, competències i capacitats que milloraran la comprensió del seu "jo", dels altres i del seu entorn, els ajudarà a ser millors persones, democràtiques, participatives, respectuoses i amb una consideració del valor de la diversitat molt positiva crec que l'Educació Artística ha de ser tractada amb la mateixa consideració que les altres àrees del coneixement que es treballen a l'Educació Primària. 





Reflexió basada en les classes d'Educació Visual i Plàstica del Grau en Educació Primària i en la informació obtinguda al web: http://www.xtec.cat/~mmoron/L%27ARTdelsegleXXal%27ESCOLA/introduccio1.htm

11 de des. 2011

El negro - Rosa Montero

El negro
Rosa Montero
El País - 17/05/2005

Estamos en el comedor estudiantil de una universidad alemana. Una alumna rubia e inequívocamente germana adquiere su bandeja con el menú en el mostrador del autoservicio y luego se sienta en una mesa. Entonces advierte que ha olvidado los cubiertos y vuelve a levantarse para cogerlos. Al regresar, descubre con estupor que un chico negro, probablemente subsahariano por su aspecto, se ha sentado en su lugar y está comiendo de su bandeja. De entrada, la muchacha se siente desconcertada y agredida; pero enseguida corrige su pensamiento y supone que el africano no está acostumbrado al sentido de la propiedad privada y de la intimidad del europeo, o incluso que quizá no disponga de dinero suficiente para pagarse la comida, aun siendo ésta barata para el elevado estándar de vida de nuestros ricos países. De modo que la chica decide sentarse frente al tipo y sonreírle amistosamente. A lo cual el africano contesta con otra blanca sonrisa. A continuación, la alemana comienza a comer de la bandeja intentado aparentar la mayor normalidad y compartiéndola con exquisita generosidad y cortesía con el chico negro. Y así, él se toma la ensalada, ella apura la sopa, ambos pinchan paritariamente del mismo plato de estofado hasta acabarlo y uno da cuenta del yogur y la otra de la pieza de fruta. Todo ello trufado de múltiples sonrisas educadas, tímidas por parte del muchacho, suavemente alentadoras y comprensivas por parte de ella. Acabado el almuerzo, la alemana se levanta en busca de un café. Y entonces descubre, en la mesa vecina detrás de ella, su propio abrigo colocado sobre el respaldo de una silla y una bandeja de comida intacta. Dedico esta historia deliciosa, que además es auténtica, a todos aquellos españoles que, en el fondo, recelan de los inmigrantes y les consideran individuos inferiores. A todas esas personas que, aun bienintencionadas, les observan con condescendencia y paternalismo. Será mejor que nos liberemos de los prejuicios o corremos el riesgo de hacer el mismo ridículo que la pobre alemana, que creía ser el colmo de la civilización mientras el africano, él sí inmensamente educado, la dejaba comer de su bandeja y tal vez pensaba: "Pero qué chiflados están los europeos". 







He triat aquest article de Rosa Montero, escriptora i periodista madrilenya, perquè crec que malauradament reflecteix a la perfecció una gran part de la ciutadania espanyola i catalana, tot i ser de fa cinc anys. Crec que els prejudicis vers els immigrants i les famílies nouvingudes han existit sempre gràcies, entre altres coses, a que el discurs polític de certs partits ha alimentat la hipocresia i l'egocentrisme dels països anomenats del primer món.
Potser si que és cert que fins fa relativament poc no existien partits declarats xenòfobs i racistes obertament, com és el cas actualment de PxC (Plataforma per Catalunya) però sempre hi ha hagut partits que, si bé de forma no tant evident, també tenien i continuen tenint una ideologia xenòfoba i racista que utilitzen com a defensa i distracció. Per exemple, quan el país va malament per causes alienes a la població immigrada, la majoria dels polítics carreguen les culpes als nouvinguts per tal de desviar l'atenció dels ciutadans. Això és un senyal evident de covardia., perquè és molt fàcil acusar els demés de ser la causa d'un problema del que tu n'ets el culpable i que ningú se n'adoni del que has fet. D'aquesta manera els polítics busquen recollir vots, tot ho fan per interès i acaben implantant un sentiment de rebuig per part dels ciutadans autòctons vers els ciutadans estrangers que és molt difícil d'eradicar i de controlar. 

Per totes aquestes raons crec que s'ha de tenir un esperit crític amb la informació que rebem dels mitjans de comunicació i, sobretot, amb les promeses i discursos banals de polítics en campanya electoral, ja que aquests discursos només els mou l'interès per recollir votants. 



7 de des. 2011

LA OVEJA NEGRA



Italo Calvino
del Libro La gran bonanza de las antillas


Erase un país donde todos eran ladrones. Por la noche cada uno de los habitantes salía con una ganzúa y una linterna sorda, para ir a saquear la casa de un vecino. Al regresar, al alba, cargado, encontraba su casa desvalijada.
Y todos vivían en concordia y sin daño, porque uno robaba al otro y éste a otro y así sucesivamente, hasta llegar al último que robaba al primero. En aquel país el comercio sólo se practicaba en forma de embrollo, tanto por parte del que vendía como del que compraba. El gobierno era una asociación creada en perjuicio de los súbditos, y por su lado los súbditos sólo pensaban en defraudar al gobierno. La vida transcurría sin tropiezos, y no había ni ricos ni pobres.
Pero he aquí que, no se sabe cómo, apareció en el país un hombre honrado. Por la noche, en lugar de salir con la bolsa y la linterna, se quedaba en casa fumando y leyendo novelas.
Llegaban los ladrones, veían la luz encendida y no subían.
Esto duró un tiempo; después hubo que darle a entender que si él quería vivir sin hacer nada, no era una buena razón para no dejar hacer a los demás. Cada noche que pasaba en casa era una familia que no comía al día siguiente.
Frente a estas razones el hombre honrado no podía oponerse. También él empezó a salir por la noche para regresar al alba, pero no iba a robar. Era honrado, no había nada que hacer. Iba hasta el puente y se quedaba mirando pasar el agua. Volvía a casa y la encontraba saqueada.
En menos de una semana el hombre honrado se encontró sin un céntimo, sin tener qué comer, con la casa vacía. Pero hasta ahí no había nada que decir, porque era culpa suya; lo malo era que de ese modo suyo de proceder nacía un gran desorden porque él se dejaba robar todo y entre tanto no robar a nadie; de modo que había siempre alguien que al regresar al alba encontraba su casa intacta: la casa que él hundiera debido desvalijar. El hecho es que al cabo de un tiempo los que no eran robados llegaron a ser más ricos que los otros y no quisieron seguir robando. Y por otro lado, los que iban a robar a la casa del hombre honrado la encontraban siempre vacía, de modo que se volvían pobres.
Entre tanto los que se habían vuelto ricos se acostumbraron a ir también al puente por la noche, a ver correr el agua. Esto aumentó la confusión, porque hubo muchos otros que se hicieron ricos y muchos otros que se volvieron pobres.
Pero los ricos vieron que yendo de noche al puente, al cabo de un tiempo se volverían pobres. Y pensaron: "Paguemos a los pobres para que vayan a robar por nuestra cuenta ". Se firmaron contratos, se establecieron los salarios, los porcentajes: naturalmente siempre eran ladrones y trataban de engañarse unos a otros. Pero como suele suceder, los ricos se hacían cada vez más ricos y los pobres cada vez más pobres.
Imatge extreta de qKanttonWordpress
Había ricos tan ricos que ya no tenían necesidad de robar o de hacer robar para seguir siendo ricos. Pero si dejaban de robar se volvían pobres porque los pobres les robaban. Entonces pagaron a los más pobres de los pobres para defender de los otros pobres sus propias casas, y así fue como instituyeron la policía y construyeron las cárceles.
De esa manera, pocos años después del advenimiento del hombre honrado, ya no se hablaba de robar o de ser robados sino sólo de ricos o de pobres; y sin embargo todos seguían siendo ladrones.
Honrado sólo había aquel fulano, y no tardó en morirse de hambre.